A la pista!,

un dels festivals de pallassos més prestigiosos d'Europa, ha de cuidar la contundència, qualitat i bona factura de les gales perquè, juntament amb el nivell general de la programació, és la més eficaç de les propagandes. La primera funció (divendres 19) va resultar allargassada i amb massa buits tensionals, l'evidència que cal dedicar temps i pressupost als assajos previs. Ho demostra la quarta funció, vista diumenge: eliminat tot el superflu i matisades les entrades de llum i música, ara A la pista! és un espectacle compacte, ritmat i rodó.

Els Dandy Clowns hi homenatgen Charlie Rivel amb l'entrada de la cadira i la guitarra (David Cuspinera i Salvador Basurto, Barea, ho havien fet en edicions anteriors). La fisicitat i el caràcter de Rivel són inimitables, però rememorar-lo en pista és molt útil per als nous públics, que no el va veure treballar. Marta Carbayo és una pallassa a qui s'endevina un personatge ple de potencialitats i amb camp per córrer. Parodistes musicals internacionals, l'energètic duo mexicà Pata de Perro gasta una comicitat un pèl allunyada de l'europea, i això contribueix a fer-los encara més interessants. Em van agradar més a la quarta funció que no pas a la primera, i deu ser que els números brillen més quan l'espectacle està ben travat. Havent eliminat la desmanegada introducció del primer dia, el duo Pa&Trick també es va guanyar el fervor del públic, especialment per l'espectacularitat de les proeses acrobàtiques d'Anicet Leone a la perxa xinesa. Amb el carablanca Globó, Monti va presentar l'entrada musical dels guants (acompanyat de l'eficaç orquestra de cinc músics dirigida per Jorge Sarraute) i dues entrades clàssiques jugant amb la màgia: Aigua a la galleda i El mocador transportat. Es poden rodar més, però funcionen i el públic xala. Amb un control mil·lesimal del tempo i dels gestos i una gran saviesa en la reiteració i reutilització del gag, l'excèntric americà Avner és un mestre del gènere. Digníssim successor dels Joe Jackson pare i fill, Avner compleix al peu de la lletra la definició de Tristan Rémy: “A diferència de l'august, el pallasso excèntric no és un babau; és capaç d'anar acumulant dificultats per acabar resolent-les totes d'una tacada”. L'ucraïnès Val de Fun va oferir tres entrades de gran mèrit físic, especialment L'aigua, un clàssic que revisita amb gran capacitat de síntesi.

A la Romagosa, Pepa Plana va oferir l'ara molt rodat Penèlope, en què versiona el mite homèric tot explotant la seva empatia amb el públic. A la mateixa sala, els belgues Okidok (que a la novena edició ja havien demostrat una gran riquesa gestual) han presentat Slips Inside, un muntatge subtil curull d'accions minimalistes que aprofita al màxim totes les possibilitats de les accions plantejades entre dos personatges goluts d'escenari que intenten superar-se constantment l'un a l'altre. Suau i hilarant.