Un primer balanç d'aquesta edició del Festival Internacional de Pallassos de Cornellà reflecteix un retorn als principis fundacionals i, especialment, un bon nivell qualitatiu tant en la gala Alapista! com en els espectacles de carrer i sala.

Algunes veus dubtaven de la capacitat d'Àlex Navarro i Jordi Juanet, Boni, per mantenir els nivells qualitatiu i de convocatòria assolits per l'anterior direcció. Avui es pot afirmar que els nous directors, malgrat els pocs mesos de marge que els ha permès l'Ajuntament de Cornellà, se n'han sortit amb nota alta: han estructurat una programació de registres molt variats, han posat en relleu les dones pallasses (aspecte sistemàticament bescantat per la direcció anterior), han parat atenció tant als pallassos del país com els estrangers i han optat per mostrar els llenguatges contemporanis sense posar en qüestió els llenguatges tradicionals. S'han ajustat, en definitiva, als principis fundacionals d'un festival en memòria de Charlie Rivel inventat el 1983 per Laureà Palmer i fet realitat gràcies a un equip liderat per Ignasi Riera. Segons dades de l'Ajuntament de Cornellà, aquesta edició ha convocat gairebé 20.000 espectadors i ha generat un miler de seguidors al Facebook. L'espai no em permet comentar tots els espectacles que voldria, però, per innovació i risc, cal citar Soy la otra, la segona creació de la multipremiada Alba Sarraute, coproduïda pel festival. Amb gran varietat de recursos escènics, la pallassa catalana combina aquí les contradiccions del complex món interior d'una diva i la traducció escènica de totes aquestes pulsions. Un espectacle intel·ligent, sensible i profundament humà dirigit en els assajos finals per Blai Mateu.

Pierre Pilatte & Sophie Borthwick donen una mà a Kafka i una altra a Beckett a Como en domingo, un espectacle esplèndid que mereix llarga vida. La carta, de Paolo Nani, va agradar tant a Cornellà com quan la vaig veure al Ple de Riure del Masnou el 2007. He escrit en alguna ocasió que Leandre és un paradigma d'august excèntric. Però és molt més, encara: a Chez Leandre treu del seu bagatge vital tot allò que necessita per resoldre, improvisant amb art i eficàcia, el munt de conflictes que el públic li engalta a copdescuit. Un mestre.

El duo australià Umbilical Brohers tancava l'edició amb Don't explain, una hilarant demostració de concreció i capacitat de síntesi escènica.