Els germans Arnaud i Jean-Marie Larrieux van néixer a Lourdes i creuen en la capacitat miraculosa del sexe. Cineastes del costat de la revêrie, una pel·lícula com Pintar o fer l'amor exemplifica aquesta creença en la mesura que els personatges viuen una metamorfosi joiosa en lliurar-se, en la seva maduresa, a un inesperat reviscolament del desig sexual. Amb Els últims dies del món, aplicant la seva filosofia hedonista, els Larrieux han fet un pas més enllà: imaginar un món apocalíptic en què els personatges no es turmenten i desesperen, sinó que viuen intensament el present lliurant-se al sexe. De fet, posen en escena sense complexos la màxima aquella del “Folleu, folleu, que el món s'acaba”.

Com si s'acomplissin els temors covats en el món actual, és a conseqüència d'una sèrie de desastres sanitaris, ecològics, polítics i militars que la fi del món és pròxima, però els germans Larrieux són capaços d'imaginar que la humanitat, finalment, s'allibera i es decideix a viure guiant-se pel desig. D'aquí, Els últims dies del món és un film apocalíptic decididament atípic que du dins seu el suggeriment de viure cada moment com si fos l'últim. Amb aquest esperit, aporten una pel·lícula lliure, audaç i estimulant, si bé en alguns moments es fa erràtica i sembla divagar mentre segueix el periple caòtic d'un inquiet Mathieu Amalric a la recerca de la seva andrògina dona ideal.

Aquest periple el du de Biarritz a París, Pamplona durant els Sanfermines, Toulouse i fins i tot Montserrat. I a creuar-se amb un cantant d'òpera vigorosament sexual que Sergi López sembla encarnar feliçment.