Desmesurada, hipertrofiada crònica social amb rivets existencials sobre el nostre temps i les seves misèries, Biutiful utilitza Barcelona com a rerefons del vagabundeig d'un antiheroi amb càncer, separat i amb dos fills, embolicat en negocis bruts i que, last but not least, té la facultat de comunicar-se amb els morts. No s'hi ha estat de res, doncs, Alejandro González Iñárritu. Ara, però, ha perdut el guionista Guillermo Arriaga, i els puzles gegantins i pretensiosos de 21 grams o Babel s'han transformat en una mena de videojoc progre en què Javier Bardem travessa diferents nivells fins a arribar a una mena d'èxtasi sadomasoquista que fins i tot inclou una molt peculiar visió del purgatori.

He de confessar la meva impotència a l'hora de parlar amb propietat d'un deliri postmodern com aquest disfressat de crítica de la globalització. Però dues contradiccions són evidents. D'una banda, el fet de parlar de la pobresa creada pel neocapitalisme en un to tan pompós fa que l'atenció es desplaci cap als artificis formals, tan grandiloqüents com superficials. D'una altra, el realitzador se situa sempre per sobre de tot, com un demiürg que jugués amb els seus titelles, més pendent del seu ego que del dolor aliè. Perquè, en el fons, Biutiful no és res del que vol ser, sinó un documental encobert, gairebé immoral, sobre la megalomania d'Iñárritu.