El Circo Italiano va camí de convertir-se en el Barça de Guardiola. Té a l'abast èxits amb la gent de casa i alguns cracs. Si, tal com s'ha escrit, Puyol i Messi es van inspirar en Varekai del Cirque du Soleil per triturar el Madrid, l'Italiano segueix la filosofia Barça. L'espectacle està fornit del planter dels Rossi, una nissaga que presenta fins a nou artistes, la majoria dels quals són molt joves i alguns s'han acabat de graduar a l'escola de circ de Verona, com Richard i Alejandro. No hi ha dubtes per treure a la pista la contorsionista Ivana, de 13 anys, o el malabarista Max, de 15. Són diamants per polir però tenen art. Al seu costat, cracs consolidats: el mag Sergi Buka, que encaixa en l'atmosfera circense –quin gran descobriment– a còpia de fer levitar un nen i de crear amb les seves mans miraculoses ombres d'animals i una parella petonejant-se; o el pallasso Monti (Joan Montanyès), que brilla amb l'entrada de l'hipnotisme i sorprèn amb una cançó en català sobre teteres i plats que presenta al costat –atenció!– de Bob Esponja. També hi ha un eficaç número amb vint gossos dàlmates. La funció, que arrenca amb vint minuts d'una gran intensitat, presenta un reeixit treball de sis cavalls en llibertat a càrrec de Ronny Rossi. L'última estrella és Pipo Sosman, que, com els grans cracs de futbol, juga tot i estar lesionat. El carablanca emociona tocant L'hora dels adéus amb les xapes. La plaça de toros Monumental –aviat només serà plaça– recupera el millor circ que havia portat a Barcelona durant trenta anys una companyia que fa els espectacles a cop de talonari; o sigui, el Real Madrid del circ. O sigui, el Circo Mundial. Qüestió d'estils.