Els que ens hem acostumat a veure Sílvia Bel als recitals la tenim classificada com una de les millor poetes catalanes orals. Li ha costat, però, publicar el seu primer llibre. Finalment, els vallesans Edicions 7dquatre acaben de presentar L'esbós. La prologuista M. Àngels Cabré argumenta que “tot i tenint com a precedent els poemes pioners de Terra de mai, de la Marçal, aquest és potser un dels primers poemaris descaradament lèsbics de la literatura catalana”. Precisament, Sílvia Bel va néixer el mateix any en què es va publicar Terra de mai, el 1982. Quan li pregunto per l'afirmació de Cabré, Bel no ho dubta: “Ella es refereix al context català, és clar. Jo no sé si és el primer (suposo que no l'és), però Cabré és l'experta. Potser la clau la trobem en l'adverbi descaradament. Segurament el títol del poemari, malgrat el joc de paraules, deixa prou clara una declaració d'intencions. Marçal era directa i clara, i els poemes de L'esbós també deixen de banda les ambigüitats”.

No és una qüestió banal, tot i que finalment és la mateixa literatura la que s'encarrega de situar tothom independentment de les seves idees, ideologia estètica i fins i tot actualitat. Sobre el gènere, la poeta té clar: “Es pot fer una crítica de-gener-ada. Perdó. No ho he pogut evitar. No sé ben bé a què et refereixes amb aquesta pregunta. En el terreny de la crítica es pot fer tot. Als crítics els encanten les classificacions. Però parlar de la literatura feta per dones únicament des d'una perspectiva de gènere em sembla incomplet. M'agraden els calidoscopis. Es pot fer una crítica de calidoscopis?”.

Conec Sílvia Bel de veure-la pel circuit underground barceloní. M'agrada la seva espontaneïtat en el moment d'ensenyar-nos els esdeveniments quotidians d'una manera oberta, sense intimismes ni de manera èpica. Bel escriu tal com és, desinhibida i amb els ulls oberts a les petites realitats de la vida. El debat entre la poesia oral i l'escrita és un dels punts de fricció, més en un moment en què l'efervescència de la poesia dita es contraposa a les raquítiques vendes editorials. Bel té una curiosa teoria en relació amb aquesta diferència: “La poesia oral i l'escrita tenen la mateixa relació que entre el sexe oral i l'escrit. L'important és seduir, estimular a qui llegeix els cossets de la tinta, excitar el cervell a través de la veu, la boca, la mirada. La poesia és provocació. La majoria de poemes que escric els penso per ser dits. Em decanto per l'oralitat, però la intimitat del paper també m'atrau”.

L'esbós provoca una oxigenació difícil de veure en la poesia actual, massa condicionada per l'endogàmia. Tot i publicar aquest primer llibre i d'haver treballat com a periodista, Bel ofereix una sensació de veterania, unes taules que impressionen. M'explica que va començar a escriure des de petita, “escric des dels 7 o 8 anys. Tot i que no sé si allò era escriure perquè no era conscient que escrivia com ho sóc ara. Entra música de violins. Recordo que llavors vivia amb intensitat la tornada a l'escola per comprar-me llibretes i bolígrafs. Guardava amb clau de nyigui-nyogui el diari personal a la tauleta de nit. I quanta, quanta emoció continguda durant les classes de literatura i els premis de Sant Jordi. A cap company no li interessaven aquelles jornades. En canvi jo preparava el meu poema en silenci setmanes abans. Em costava trobar còmplices, però jo era feliç inventant històries”.

Sobre els mètodes, els moments d'escriure i les maneres de viure, cada poeta té una fórmula, la de Sílvia Bel és gairebé un poema: “Qui-qui-ri-qui! Sona el despertador. Obro els ulls. Normalment en el primer que penso és un poema. Després, de camí al bany, l'oblido i, amb sort, durant el dia algun gest em fa rescatar el fil i ressuscito aquell pensament impulsiu i catàrtic. Escric per a mi, per sobreviure millor. I si la meva supervivència ajuda altres, doncs jo sóc feliç de compartir els meus versos a la xarxa o en un escenari”.

Quan li pregunto per què escriu, no s'ho pensa gaire: “Per plaer, per diversió, per expirar fantasmes. Depèn. Per seguir el fil de la infància, he de confessar que dels 10 als 13 o 14 anys me n'anava a les biblioteques quan estava trista. Intuïtivament, buscava consol entre les pàgines. Ara també escric per intuïció, perquè sento que he de fer-ho. I sovint trobo allò que, sense ser-ne conscient, he anat a buscar...”. L'esbós recull aquesta forma de sentir.