El relat de la vida de Ramon Vila, Caracremada, des de la seva filiació a la CNT en els primers anys de la República fins a la seva mort als Pirineus en els anys seixanta, podria donar peu a una història d'aventures de dimensions més o menys èpiques. En el moment de dissenyar la seva òpera prima, Lluís Galter va tenir clar que havia d'obviar tota possible reminiscència èpica, ja que no disposava del pressupost per fer-ho i havia d'ajustar la producció a un cert possibilisme estètic. En el món del cinema, la falta de mitjans ha estat moltes vegades un incentiu creatiu important. Ha obligat els cineastes a buscar solucions i a trencar amb tota premissa més o menys estandarditzada. Si Caracremada és una opera prima que se surt del que és habitual i que sap imposar-se amb fermesa, és, entre altres coses, perquè Lluís Galter era molt conscient de què disposava i de com podia fer funcionar el film amb uns mínims elements.

Caracremada està plantejada com una pel·lícula silenciosa, entorn de les desventures d'un personatge que, després que l'any 1951 la CNT decidís abandonar la guerrilla antifranquista perquè estava condemnada a difuminar-se, va decidir continuar. Caracremada és un home sol que entén la revolució a partir dels petits gestos, que fa allò que veritablement pot fer ja que és més coherent sentir-se fidel a uns ideals que rendir-se. Perdut enmig del bosc, tomba torres d'alta tensió, malviu del que troba a les muntanyes i s'enfronta a la Guàrdia Civil.

Lluís Galter afronta la història a partir d'una clara voluntat de fragmentació.Les accions estan desestructurades, el muntatge és volgudament el·líptic i al llarg de tota la pel·lícula s'imposa una poètica del silenci. L'espectador no troba elements per forçar la identificació amb el personatge principal, ni per viure l'empatia emocional clàssica cap a la seva revolta. L'espectador ho veu tot des de la distància, des de la reflexió crítica i des de l'empatia poètica que genera l'absència de paraules, la força dels sons de la muntanya i l'essencialitat dels gestos. Tot transcorre plàcidament sense que res no ens sigui ofert de manera explícita. Una màquina d'escriure ens explica quina és l'oposició oficial que la CNT manté des de l'exili, mentre en el contraplà veiem Caracremada convertint en una mena de bèstia ferotge que sobreviu de la força que li dóna la seva aventura quixotesca. Potser algun espectador trobarà que El corazón del bosque (1980) de Gutiérrez Aragón ja utilitzava alguns d'aquests elements per descriure la supervivència del maquis, però mentre Gutiérrez Aragón necessitava coartades literàries, Galter ho buida tot. El despullament estètic arriba fins i tot a convertir l'anacronisme històric en un element estètic. El resultat final és memorable. Caracremada és una opera prima que a la llarga obrirà camins.