Si el Tarantino de Maleïts bastards va voler que el cinema reescrigués la història, l'Álex de la Iglesia de Balada triste de trompeta ha preferit que la deformi. Decantant-se més aviat per una versió negra, negríssima, del Forrest Gump de Robert Zemeckis, el seu heroi recorre el temps que va des de la Guerra Civil fins a la Transició (exactament entre 1937 i 1973) i el viu com un malson, una terra fantasmal i inhabitable en la qual es veu obligat a viure i subsistir.

Que el seu ofici sigui el de pallasso, i que es baralli a mort amb un col·lega colèric per la mateixa dona, no és, en aquest sentit, gens secundari, sinó que constitueix l'essència del discurs: l'Espanya franquista no va ser res més que un deliri kitsch manifestat de la mateixa manera tant a l'ordre polític i religiós que va imposar com a la iconografia que va crear, un munt d'imatges irreals, literalment inversemblants, que van culminar al cinema i la televisió, al Raphael que canta la cançó del títol a la millor escena del film i a Gaby, Fofó i Miliki.

Els títols de crèdit ofereixen tot això amb singular eloqüència, una processó espectral d'horrors ètics i estètics que després la pel·lícula vol desenvolupar amb desigual fortuna. De vegades resulta esgarrifosa, d'altres simplement ridícula, però suposo que tot forma part de la mateixa estratègia, o de la seva absència. Doncs Balada triste de trompeta acaba sent tan anàrquica com el país que vol retrata, una combinació de Valle-Inclán i Goya passats per la cultura trash i vomitats com si es tractés d'una mala digestió. Si, d'una banda, els forats són massa grans, de l'altra la fúria amb què es volen omplir, amb una narració vertiginosa i enfollida, no deixa de tenir el seu atractiu malsà.

Com diu un dels secundaris: “No somos nosotros, es este país, que no tiene remedio”.