Ningú com Godard. Ho va dir el teòric Alain Bergala, que tant ha pensat les seves imatges, i cada nova entrega godardiana és la constatació d'un cinema que es pensa i es fa des d'un altre lloc, però en la contemporaneïtat. Un cinema d'ici et ailleurs, per jugar amb el títol d'un seu film (potser s'hauria de dir del col·lectiu Dziga Vertov) sobre la culpabilitat europea respecte a Palestina. Des d'un altre lloc, en la seva renúncia al relat i la seva tendència a l'assaig, Godard mostra un creuer pel Mediterrani (filmat l'interior del vaixell amb una càmera fotogràfica) per exemplificar una Europa a la deriva abocada al consumisme i a una diversió nihilista: el buit. En aquest creuer, mentre la cantant Patti Smith es passeja amb la seva guitarra, el filòsof Alain Badiou fa una conferència sobre Husserl on no assisteix ningú. És així que aquesta Europa mercantil, d'esquena al seu passat, pot reclamar a Grècia el seu deute econòmic sense reconèixer-li que se li deu la filosofia, la tragèdia, la democràcia. Així ho considera Godard, que no voldria morir sense reveure una Europa feliç. Malenconia godardiana.

Però també hi ha la resistència godardiana. Des d'un altre lloc, mentre hi ha qui s'aferra a la propietat de les imatges o al valor superior de les cinematogràfiques, fa un “film socialista” per negar els drets d'autor (considerant que aquest té deures, no drets) i posar en relació sense jerarquia imatges de diversa naturalesa i procedència: imatges pròpies o recollides al Youtube, als arxius històrics, a la televisió, al llegat cinematogràfic. Un collage amb imatges fragmentades i socialitzades on actua el pensament Godard amb l'esperança, encara, de fer-nos pensar. La sala és buida? Cal entrar-hi.