El cinema romanès està de moda. Als festivals i fins i tot, a petites dosis, a les nostres pantalles de versió original, els cineastes d'aquelles terres triomfen amb pel·lícules que van des del repàs furibund de l'època Ceaucescu fins a la crítica implacable del neocapitalisme actual, vist com un paradís del consum al qual les classes més afavorides s'han apuntat sense dir ni piu. Hi ha coses enlluernadores, com ara Aurora, de Christi Puiu, sens dubte una de les millors pel·lícules d'aquest any, vista únicament –ai!– en festivals. N'hi ha d'altres de mitjanetes que estan creant una fórmula que potser s'esgotarà aviat. I n'hi ha d'altres de més excèntriques, com ara la que ens ocupa, concebuda com una compilació d'episodis que volen il·lustrar alguns mites i llegendes del passat totalitari del país.

L'alma mater del projecte, Cristian Mungiu, va sorprendre públic i crítica fa un parell d'anys amb 4 meses, 3 semanas y 2 días, una crònica ferotge –potser massa i tot– sobre els horrors del règim anterior. Confesso, però, que no sóc dels que van quedar bocabadats amb aquell film, de tal manera que aquesta que ens ocupa m'ha semblat una mica més del mateix, encara que en aquesta ocasió en clau obertament delirant. L'objectiu és retratar l'absurd de l'ordre imposat per Ceaucescu mitjançant petites anècdotes que van de la hilaritat a la tendresa i que pretenen il·lustrar les misèries i il·lusions de la quotidianitat sota la dictadura. El resultat, però, és massa superficial, es queda en la brometa fàcil o la nostàlgia encoberta des d'una perspectiva que recorda més Garci que Berlanga. I llavors la naturalitat es fa artifici, sense que cap episodi destaqui sobre la grisor imperant.