En una escena d'aquesta pel·lícula, el rei George VI d'Anglaterra veu un noticiari amb imatges de Hitler i queda bocabadat per la seva habilitat oratòria. No és estrany, ja que ell té problemes de tartamudesa i això pot afectar la seva feina com a monarca, sobretot ara que el país entrarà en guerra. Però ja fa temps que està en contacte amb un logopeda de mètodes més aviat expeditius i això pot salvar-li la pell. Fet i fet, Hitler i el logopeda són la clau d'allò que El discurs del rei hagués pogut ser i no és. D'una banda, el film desaprofita sistemàticament un incipient discurs sobre la comunicació com a gran arma política del nostre temps, un apunt interessant que Tom Hooper deixa de banda per centrar-se més en els personatges. D'una altra, ni tan sols en aquest aspecte arriba enlloc: l'enfrontament entre l'aspirant a actor fracassat que ara ensenya a parlar als altres i el polític que vol utilitzar la paraula per fins més prosaics –i perillosos, cosa que el film mai no gosa dir— és el símbol d'un canvi d'època que el film no sap reflectir en cap moment.

Queden, doncs, unes imatges en aparença elegants i en realitat rutinàries, uns actors solvents capficats en allò que se'n diu un “duel interpretatiu”, i un missatge sobre la superació que pot anar molt bé per apujar els ànims de la població en temps de crisi. Perquè la sensació amb què aquest crític ha sortit del cinema és la d'haver estat veient més un producte prefabricat que una pel·lícula, però també una enganyifa que, amb l'excusa de parlar del poder en termes planers, l'acaba mitificant, com sempre passa quan no es vol ser conscient del material amb què s'està jugant.