Julio Manrique es va destapar fa tres temporades com a director. Ho va fer amb Els boscos, de David Mamet. L'any següent, Àlex Rigola li va oferir la possibilitat de dirigir a l'Espai Lliure i amb La forma de les coses, de Neil Labute, va aconseguir el reconeixement que havia quedat amagat l'any anterior a la Sala Beckett. Aquest any, Manrique ha tornat a triomfar, ara ja per la porta gran amb una comèdia trista (Product, de Mark Ravenhill) i la reposició de Labute. Broggi, sense complexos (que volia fer un canvi radical de repartiment), li va oferir la possibilitat de fer de Hamlet. La casualitat va fer que congeniessin en les agendes. I el que potser s'hauria reservat per d'aquí un parell d'anys, és a punt d'estrenar-se. L'actor va acceptar el repte, «és el típic personatge que qualsevol actor vol fer i que, com que és jove, no es pot esperar gaire a representar-lo». Fins ara, Manrique només havia intervingut en alguna funció de gira del European house, el pròleg sense paraules que Rigola va idear del Hamlet de Shakespeare. En aquesta peça, Manrique feia de germà d'Ofèlia, Laertes, durant la gira. Ara, serà el fill de l'espectre, el que viurà un amor paradoxal amb Ofèlia.

Shakespeare, efectivament, va anar escrivint els seus drames per als seus primers actors. A mesura que anaven creixent, els personatges es fan més grans. Fins a arribar a El rei Lear, l'obra de maduresa del dramaturg i que, habitualment, els directors no s'atreveixen a fer-hi front fins al cap de molts anys de professió. No és el cas del desacomplexat Broggi. Per aquest director, la coproducció amb el Grec de la temporada passada (que ara es reposa a la mateixa Biblioteca fins al 15 de maig) va significar un final de temporada a la Biblioteca i amb els clàssics. Broggi va quedar molt satisfet dels resultats d'un espectacle amb 14 actors i que ha fet una vintena d'actuacions per Catalunya. Ara, Broggi torna a Shakespeare, però no sota el paraigua del Grec, confiat que el títol i el protagonista tenen prou reclam per al públic (molt fidel a les seves propostes en aquest escenari poc convencional). Produir el muntatge amb La Perla29 els dóna la llibertat de, per exemple, plantejar-se cinc setmanes de funcions i, fins i tot, poder-les prorrogar.

El Hamlet que es dibuixa a l'arena és la narració d'Horaci que Hamlet, ferit de mort, li encarrega. L'únic supervivent de l'última escena compleix la paraula d'explicar la tragèdia perquè mai més es torni a repetir. Tot i que molt subtilment, Horaci deixa pas a una representació en què un actor principal fa de Hamlet, mentre que els altres es desdoblen en papers. No hi ha cap altre plantejament preconcebut, «el que ens agrada a l'assaig, ho incorporem». Un fet habitual en els muntatges de Broggi. «Tenim l'honesta intenció de descobrir l'obra», opina Manrique. No es vol localitzar en una anècdota que pugui empetitir la mirada de la peça que té un Hamlet «molt humà, molt mirall». En aquest sentit, el Hamlet que es planteja fuig del patró d'heroi romàntic.

Broggi treballa amb un equip d'actors renovats (alguns, però, com ara Ramon Vila i Carles Martínez, repeteixen). Aquest nou contacte implica que es parli molt més dels detalls, «els has d'escoltar més», matisa. De les poques innovacions que apunta Broggi és que l'espectre parli en anglès. I que tingui una contínua presència, tot i que no quedi explicitat en el text actual. Per Broggi, la primera versió de Shakespeare hauria de tenir moltes més rèpliques del pare de Hamlet. Ara ell ha ideat que parli en anglès i que només el senti i el vegi el fill. Subtilment.