Amb la seva primera pel·lícula, Pagafantas, Borja Cobeaga va voler fer un gir de 180 graus a la comèdia espanyola: manifest generacional sense cap tipus de malenconia, aquell treball podria considerar-se l'altra cara de, per exemple, Todas las canciones hablan de mí, de Jonás Trueba, on el fet de créixer està relacionat amb el dolor i la maduració personal. Els personatges de Cobeaga, en canvi, s'assemblen més als d'algunes comèdies nord-americanes recents, en el sentit que el seu peterpanisme és una mena de defensa contra el món exterior. Doncs bé, això és el que posa en evidència el seu segon film, No controles, on la comèdia sofisticada es dóna la mà amb una certa actitud gamberra, absurda, que prové sobretot del personatge interpretat per Julián López, alhora Sancho Panza del protagonista –que vol recuperar la seva xicota en una esbojarrada nit de Cap d'Any– i mirall deformat on es reflecteixen les seves misèries.

El problema de Cobeaga, que no ha solucionat a No controles, és que sempre sembla necessitar molts elements per fer una comèdia. I de vegades aquests materials provenen d'una certa tradició espanyola no gaire distingida, on el traç gruixut i la superficialitat de la broma fàcil van per sobre de la construcció i el ritme. D'aquesta manera, No controles, paradoxalment, funciona més quan es lliura a l'anarquia que quan vol estructurar una comèdia romàntica. Manca l'equilibri, la mesura, allò que en diuen el timing, que Cobeaga cerca desesperadament però només pot aconseguir en algunes escenes concretes. Sigui com sigui, li haurem de seguir la pista: té empenta, idees i dots innegables per a la creació de personatges.