ATambién la lluvia es fan evidents diverses pel·lícules. La primera té com a protagonistes un grup de rodatge que intenta reconstruir l'experiència de la colonització espanyola. Aquesta pel·lícula es caracteritza perquè posa en relació un rodatge de l'any 2000 amb la reconstrucció d'uns fets històrics. La barbàrie del passat es transforma en mirall de la situació d'explotació de l'indi i allò que interessa els cineastes és acabar demostrant que, malgrat els imperis, els segles i les transformacions, la humanitat no ha tingut mai respecte a la condició de l'indi com a nadiu.

El propòsit d'Icíar Bollaín queda perfectament explicitat a partir del joc de contrastos. L'equip de rodatge es transforma en el mirall del colonitzador. L'Amèrica Llatina continua sent el continent explotat del temps de la conquesta. El material amb què juga Bollaín sembla tenir interès, el recurs a assajos, proves de càsting i petits moments de rodatge fan que el treball de producció cinematogràfica sigui vist com una metàfora del comerç capitalista.

Davant d'aquesta interessant pel·lícula es posa de relleu una segona en què l'artífex no és altre que el guionista, Paul Laverty. Bollaín col·labora per primer cop amb el seu espòs, conegut per ser autor del guió de tots els darrers treballs de Ken Loach. Laverty utilitza l'escriptura com a arma política, però creu de forma excessiva en les estructures tancades, en el fet d'aconseguir que tot acabi encaixant i que els efectes emocionals no resultin estranys al cinema polític. Des que Loach col·labora amb Laverty, les seves pel·lícules han deixat de vibrar per transformar-se en obres més estructurades, però també més previsibles. También la lluvia no deixa de ser una pel·lícula víctima de l'efecte Laverty. Les troballes inicials entre passat/present, rodatge/món real no fan res més que difuminar-se a mesura que la pel·lícula avança.Laverty concentra l'acció en l'anomenada Guerra de l'Aigua, que va dur els indis bolivians a manifestar-se contra les pujades d'impostos pel consum d'aigua.La revolució, els disturbis, la presa de consciència, les transformacions ideològiques, acaben transformant-se en el decorat de fons d'una pel·lícula que acaba jugant amb l'adrenalina de l'espectador, fent que pateixi pel destí d'una nena perduda enmig dels disturbis, mentre contemplem com el cínic productor es transforma en un nou sant Pau que també ha caigut del cavall.