En segons quines mans, la matèria primera de Camino a la libertad hauria fet força por. Les suposades memòries –escrites per un negre– del tinent polonès Slawomir Rawicz, que s'atribuïa una fuga a peu des d'un gulag soviètic a la Sibèria fins a l'Índia (un fet sembla que cert però no protagonitzat per ell) hauria pogut degenerar en un relat de pretensions humanistes sensibler i propagandístic (que és el que feia témer el tràiler).

Afortunadament, Camino a la libertad és signada per un Peter Weir en bona forma; el veterà director australià selecciona amb cura els projectes en què s'involucra –aquesta és la seva cinquena pel·lícula en els últims 20 anys–, i la pel·lícula –tot i ser inferior a El show de Truman i Master and commander, per exemple– porta el segell d'autor obsessionat per una sèrie de constants temàtiques.

Tot i l'embolcall d'espectacular superproducció èpica –efectivament, té un cert regust agradable de pel·lícula “de les que ja no se'n fan”–, Weir deixa clar que no l'interessen ni els preparatius de l'evasió ni la denúncia política, sinó la lluita per la supervivència d'un individu enfrontat als elements d'una natura hostil, un dels temes recurrents en l'obra del director de L'última onada, Picnic a Hanging Rock i La Costa dels Mosquits. Una natura filmada amb la seva habitual sensualitat –que fa que la neu, la sorra, l'aigua, el vent i la calor traspassin la pantalla– en un relat progressivament abstracte i auster rodat amb extrema elegància: per exemple, es pot subratllar la sobrietat amb què mostra la mort d'un dels personatges i el mesuradíssim ús que fa de la música.