El fet d'haver-hi cantat em fa estar ara més tranquil·la. En el meu primer concert estava tan nerviosa que, quan va acabar, em vaig posar a plorar com una magdalena.

Sí, molt. Sé que si aquells dos concerts estaven plens de gom a gom és perquè la gent venia a veure un personatge televisiu. Ara em vénen a escoltar independentment dels programes de tele on hagi sortit, i es nota.

No ho sé. Em preocupa poc. El que m'importa sobretot és que la gent vingui a escoltar-me perquè els agrada la meva veu i s'emocionen amb les meves cançons.

Zahara em va convidar en un concert a l'Heliogàbal i, allà, li vaig passar el meu disc en anglès. És un productor que cala de seguida la persona i el músic que hi ha darrere la persona.

Ens vam conèixer quan jo tenia setze anys, ja que era molt amiga d'un noi que compartia pis amb el Natxo. Abans, però, n'era fan, i quan van treure el primer disc fins i tot vaig anar a una signatura de discos. És admirable com sempre han sabut reinventar-se.

No gaire. De fet no saben ni que l'he fet, ja que no es troba a les botigues i no se n'ha fet promoció. El vaig presentar a Madrid al Centre Cultural Blanquerna i, per aprofitar el viatge, vam tocar a Saragossa, on no va venir ningú. Fora de Catalunya no estan passant gaires coses, però tampoc s'està buscant.