Aquest film parteix d'una premissa que d'alguna manera el marca indefectiblement: el seu títol, la metàfora que representa respecte a la condició humana i la llei del més fort, tot això inserit en una història tèrbola que es desenvolupa en el si d'una d'aquestes famílies a les quals ningú mitjanament sensat voldria pertànyer. El títol, doncs, com un emblema que dona el to del que serà Animal kingdom, una indagació sobre el costat més fosc de la condició humana i un thriller amb un munt d'ambicions que no arriba a complir del tot. Com a descripció d'un ambient tancat, malsà, d'una dinàmica que únicament pot portar a la perdició, aquesta opera prima resulta efectiva i torbadora. Com a pel·lícula de gènere, o de renovació del film noir, mostra febleses.

Els personatges són inoblidables, des de la matriarca impassible del clan familiar fins als seus fills, exemples perfectes de la finíssima frontera que separa l'home de l'animal ferotge. Hi ha escenes igualment esgarrifoses, abismes de maldat on amb prou feines podem plantar la mirada. Però després hi ha una mena de voluntat lenitiva per part de Michôd, una actitud a vegades massa pusil·lànime davant d'allò que vol mostrar i explicar, que llastra la pel·lícula i la deixa a mig camí: no es pot, per exemple, mostrar cruament l'assassinat d'una noia i després intentar embellir estèticament el desenllaç de l'escena. Al film li manca, doncs, la mateixa actitud salvatge que el director atorga als seus personatges. I li manca també portar-la fins al final, la qual cosa impedeix que aquesta pel·lícula apreciable esdevingui la crònica negra d'un Melbourne aparentment plàcid que voldria ser.