El cinema americà contemporani és ple de cadàvers a les voreres. Un d'ells podria ser el de Joel Schumacher, que durant un temps va donar certes esperances al voltant d'un seguit de propostes suggeridores. Pel·lícules com ara St. Elmo, punt de trobada, Joves ocults o Línia mortal semblaven renovar els gèneres clàssics des d'una visió molt personal de la joventut com a període de pors i inquietuds, alhora una edat de la innocència que s'esfuma amb el vent del temps i el llindar d'un període de maduresa que no sempre resulta tal com pensàvem. La carrera posterior de Schumacher va donar després un tomb que, no obstant això, encara ens va proporcionar llampecs intermitents de lucidesa amb Un dia de fúria o Assassinat en 8 mm, però el començament del nou segle el va trobar perdut, com si les seves contribucions a les acaballes de la sèrie Batman l'haguessin desorientat del tot.

Doncs bé, Twelve semblava l'ocasió idònia per recuperar el Schumacher més personal: una nova història de joves perduts en la seva pròpia incertesa. Malauradament, però, aquesta pel·lícula resulta patètica en les seves solucions sobre aquest tema; mostra un Schumacher que vol resultar modern i únicament aconsegueix una estètica absolutament ridícula, plena de coloraines cridaneres i una planificació sincopada que no expressa la neurosi dels personatges, moralment abocats a la desesperança, sinó que dibuixa un conte moralista de difícil digestió, en què les drogues i la mala vida semblen tenir la culpa de tot. Atrapat entre la falsa lluentor d'una posada en escena irresponsable i un discurs reaccionari, el director desapareix sense rastre.