Malgrat que Beth ha donat un gir a la seva carrera amb un disc que agafa com a referència el folk-rock nord-americà, es fa difícil entendre les raons d'aquesta unió de cartells si no és per la germanor que implica militar en la mateixa discogràfica. Això ve al cas, perquè Beth i Gossos tenen un públic absolutament diferent. De cultura musical, d'orelles i d'edat.

Els nervis van poder vèncer una Beth que lluita per guanyar-se un espai que sembla que se li nega pel seu caràcter mediàtic. Gangues dels desdoblaments. No canta malament, però li falta empenta escènica, deixar-se anar i desprendre's de les papallones a l'estómac. Estilísticament aporta poc. Les melodies de les peces que formen el seu últim treball es fan terriblement familiars. Quan queda sola amb l'acústica a la manera de Joan Baez per cantar en anglès Deep inside (my own way home), és quan millor se la veu.

Els Gossos, en canvi, segueixen en plena forma. Ja ho vam dir amb la presentació de Dia 1 al Razzmatazz. La banda va entendre aquest concert al Palau com un regal de Reis i va suavitzar el ritme amb un repertori amb novetats, com ara l'estrena en directe d'A l'ombra d'un cel brillant, que van cantar acompanyats de la Bikimel. El quintet mostra uns símptomes absoluts de compenetració i maduresa interpretativa. Hi ha grup per a estona. Almenys ells saben què volen i han trobat un estil personal i intransferible que els converteix en una formació de referència en l'actual panorama musical català.