Després de la seva desgraciada mort (el van trobar ofegat al riu), al seu estudi barceloní de la plaça de Catalunya un llençol impertèrrit cobria una de les primeres obres que va pintar, amb tan sols 17 anys, de títol colpidor i revelador, erigit en un crit de desesperació infinita: No m'abandoneu, existeixo. Jaume Faixó (Girona, 1952-1998) sí que va existir, però el món de l'art el va abandonar, i ell, terriblement sensible, no ho podia suportar.

Qui sap si en un dels seus darrers pensaments, lúcids o no, hi va aparèixer Joaquim Llucià (Vidreres, 1929-Barcelona, 1973), l'artista tant o més maleït que ell (més, segur), amb qui compartia una actitud rebel, una manera de veure i entendre l'art enemiga dels cànons acadèmics, i també dels avantguardistes –que poden arribar a ser molt més excloents i perversos. Tots dos, Faixó i Llucià, van ser únics en temperament artístic. I tots dos van patir la indiferència i, fins i tot, el menyspreu. Llucià va posar fi a la seva vida el 1973, empès també per tanta incomprensió.

No es van conèixer mai, però a Faixó li va marcar la vida, i potser la mort, l'àmplia retrospectiva d'homenatge a Llucià que el 1998 van presentar el Museu d'Art i la Casa de Cultura de Girona. Glòria Bosch i Susanna Portell van ser les impulsores i comissàries d'aquell projecte expositiu que, abans no va arribar a culminar, va arrossegar set anys de dura feina. De lluita, recorda Bosch. Maleït en vida, i de mort. A Faixó, aquella exposició el va impactar profundament. Es va identificar totalment amb l'esperit d'aquelles obres teixides amb tanta personalitat. Per primer cop, no es va sentir sol. Algú era com ell. Malgrat tot, mesos després Faixó moria.

Bosch i Portell no ho van acabar de dir tot de l'art de Llucià en l'exposició del 1998, i ara han reprès l'aventura, amb més entusiasme si calia, en un nou projecte a l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas que incorpora les obres de Faixó.

Les obres de l'un i de l'altre dialoguen sense prejudicis en un muntatge de mig centenar de peces que fa aflorar les seves afinitats creatives –tots dos buscaven un ordre geomètric, però al mateix temps intentaven transgredir-lo per fer emergir el seu jo– i, per sobre de tot, deixa en evidència la poca consideració que van rebre. El títol de la mostra, Què en sabeu d'en Faixó i d'en Llucià?, és una picada d'ullet a l'article de tribut que l'escriptor Antoni Puigvert va publicar a El Punt quan va morir Faixó: Què en sap Girona d'en Faixó?

L'exposició conviu amb la presentació a l'Espai Volart de la sèrie més recent de l'artista Roser Oduber, D-Ments, una evocació de la ment humana i els seus conflictes.