Heus aquí una singular pel·lícula de ciència-ficció que podria ser també una història d'amor ambientada en un rerefons apocalíptic, o fins i tot una rèplica de les sèries B clàssiques en l'estela d'un Roger Corman passat pel filtre d'un Blake Edwards. No és que Monsters tingui una gran complexitat, sinó que simplement sap dosificar els seus recursos –que són pocs econòmicament parlant– i aprofitar-los per tal de traçar un artefacte agradable, original i d'una rara austeritat tractant-se del gènere que es tracta. Davant el 3D, l'obscenitat d'alguns efectes especials i la hipertròfia tan freqüent avui dia en aquest tipus de films, Monsters proposa pocs elements, una intriga mínima i un suspens que es basa gairebé més en els personatges que en els esdeveniments.

En aquest sentit, el debutant Gareth Edwards s'enfronta a una road movie que és alhora la historia d'un enamorament i la d'una fugida dels terrors de la civilització contemporània. Amb l'excusa d'una invasió de monstres alienígenes a la frontera entre Mèxic i els Estats Units, producte d'un error de la NASA, un fotògraf i la filla del seu cap han de empescar-se-les per tal de salvar la pell en un entorn hostil. El to oscil·la entre la comèdia sofisticada i el comentari polític passat per la metàfora distòpica. I encara que a la pel·lícula li manca empenta, i també coratge per arribar fins al final amb les seves propostes, el resultat no deixa de ser estimulant, més pel costat romàntic que pel de la ciència-ficció. En el fons, Monsters no deixa de ser una petita faula sobre la dificultat de l'amor en temps de misèries com els nostres. I en aquest terreny resulta d'una sinceritat encomiable, malgrat les seves limitacions.