Portat al cinema en pel·lícules com La fugida o Els estafadors, Jim Thompson és un dels clàssics de la novel·la negra, habituat a sublimar en la seva obra la traumàtica relació amb el seu pare i a endinsar-se dins les ments de personalitats psicopàtiques amb tendències esquizofrèniques. En aquest sentit, El asesino dentro de mí és una de les seves novel·les paradigmàtiques.

Obsessionat –sembla– amb el constant canvi de gènere i de registre, Michael Winterbottom s'ha inspirat en aquest llibre per acostar-se al cinema negre. El demonio bajo la piel proposa un descens als inferns de la bogeria criminal, a partir de la història d'un ajudant del xèrif amb irrefrenables tendències assassines.

Si a 9 songs, Winterbottom es va proposar provocar el personal a partir de l'explicitació sexual, en aquest cas ho ha fet a partir de la violència. La pel·lícula ha alimentat la polèmica a causa de la brutalitat d'alguna de les seves escenes, particularment dues de salvatges connotacions sadomasoquistes, que van provocar desercions al seu pas per Cannes i Sundance. El director de 24 hour party people i Camí de Guantánamo prescindeix en aquest cas de l'estil nerviós i aspre de bona part de la seva filmografia per adoptar una elegant estilització retro; una opció que busca que els esclats de fúria dement sacsegin més profundament l'espectador, però que també fa que el conjunt es ressenti d'una notable fredor i sensació de gratuïtat. En tot cas, la més inquietant sensació d'insània procedeix de la impassible mirada de Casey Affleck, que composa un dels criminals més repulsius del cinema recent.