La relació del cinema de Clint Eastwood amb els morts, els fantasmes i els espais entremig que ens separen d'ells sempre ha estat intensa. Es tracta d'una mena d'invocació que porta a una catarsi, sigui apocalíptica o redemptora. Curiosament, quan més vol endinsar-se en aquest univers que el fascina més estranys i provocadors són els films resultants. Ja va ser el cas, darrerament, de L'intercanvi, on una mare insistia inútilment a voler recuperar el seu fill mort, i ara passa també a Más allá de la vida, on tres personatges dirimeixen la seva turmentada relació amb els absents. On són? Què se n'ha fet? Com representar-los? Tot això és el que vol respondre aquesta pel·lícula en aparença convencional i passada de rosca, en el fons una de les obres majors d'Eastwood, tan radical i extrema que exigeix de l'espectador una entrega incondicional.

Els personatges apareixen sovint als llindars de portes i finestres, com si esperessin alguna cosa de l'altre costat. També estan separats per la mateixa narració, que sembla resistir-se a reunir-los. Per això, constantment, passem de l'un a l'altre i d'ells a un món desconegut on són els fantasmes. En aquesta transició, Eastwood invoca imatges d'aquest univers ignot, com si únicament el cinema fos capaç de donar-los forma, i finalment arriba a un pacte amb la seva obsessió, com els protagonistes, que esdevé una mena de teràpia curativa, d'equilibri dins del caos de la vida i del cinema. Llavors ens adonem que aquesta és una pel·lícula testamentària, la d'un home de 80 anys que també s'acosta al llindar amb delicadesa i sensibilitat, amb elegància i calma: amb un dels seus millors treballs, en fi.