El serraller de Mataró Manuel Corredó Cardoner va morir a la Serra de Cavalls, al front de l'Ebre, a les deu del matí del dia 30 d'octubre del 1938, víctima d'un bombardeig dels nacionals. Tenia trenta-tres anys. Havia estat mobilitzat el febrer d'aquell 1938, quan feia encara no dos anys que s'havia casat amb Enriqueta Burset i Rovira i tenia un fill de deu mesos. Primer va ser destinat a Gavà, més tard a Figueres i finalment a la Terra Alta, on va ser mort. El seu cos no es va trobar mai.

Ara, el seu fill Manuel Corredor i Burset –que ha normalitzat amb una r final el primer cognom– ha publicat un llibret amb les setanta cartes que el pare i la mare es van escriure en aquells nou mesos. És una edició no venal destinada a la família, als amics i als interessats pels íntims detalls de la Guerra Civil, que ha estat a càrrec del periodista Manuel Cusachs i Corredor, nebot de la parella protagonista.

Durant l'estada a Gavà i Figueres, les cartes són esperançades: la promesa d'un permís, la fi de la guerra és a prop, el front queda lluny... Tot canvia a partir de la carta d'ell datada el dia 1 de juliol. Manuel Corredó acaba de ser traslladat al front de l'Ebre. No sabem exactament on, perquè la censura militar impedia donar localitzacions. Els encapçalaments de les cartes només diran a partir d'ara “en campaña”, tot i que en una el soldat Corredó s'ho fa venir bé per deixar anar, en mig del redactat, que és prop de la Fatarella.

Les cartes d'ell i ella són escrites en castellà. Tot i els girs catalans i les faltes d'ortografia, es tracta d'un castellà monolític i rigorós, que no fa concessions ni als noms de persones ni a la toponímia. Són, també, unes cartes sensualment fredes, gairebé gèlides, si tenim en compte que la parella era gairebé casada de nou: “querida esposa”, “besos a Manuel” (el fill), “apreciado esposo”, “recibe un abrazo de tu esposa”... No és qüestió de censura o d'autocensura, em diu el fill. En Manuel i l'Enriqueta havien après a llegir i escriure en castellà i, com tanta gent a l'època, i malgrat la influència de Folch i Torres a través d'En Patufet –perquè ell i ella responen al prototipus menestral de lectors de la revista infantil durant la República–, no conceben que es pugui escriure d'una altra manera. Ella, en un moment molt emocionant, diu: “Me gusta mucho escribirte pero me sabe mal porque no se escribir. Lo hago muy mal y siempre estoy pensando que cuando tú debes recibir carta mía no las debes entender bien. Para escribirte necesito una hora y aún lo hago mal. Pero si tengo que escribirte mucho tiempo ya iré aprendiendo y al final ya sabré más que tú”. En Manuel i l'Enriqueta, a més de la tragèdia mortal de què serien víctimes, van ser objecte també de la violència comunicativa i sentimental. Quan de joves festejaven o ja havien format una llar no podien haver imaginat que un dia haurien de parlar-se per escrit. Com passa amb gairebé totes les parelles, el contacte diari del serraller Manuel i la mestressa de casa Enriqueta havia de ser oral i de cos i de pell. Potser si a les cartes no es diuen “te amo”, i no passen del “querido esposo” i del “recibe un abrazo” és perquè hi ha coses que de tan artificials no surten. Havien d'escriure en castellà però no s'ho podien dir tot en castellà sense sentir-se ridículs. Les guerres alteren fins i tot les coses que no se'ns acut pensar, i es bo recordar-les aquests dies de final de gener que es commemoren 72 anys de l'entrada a Barcelona, Girona, Figueres i totes les poblacions de la costa de les forces militars que havien liquidat Corredó i tants altres a la Terra Alta, en els fatídics 115 dies de la Batalla de l'Ebre.

Les cartes fan deduir que a mitjan octubre el soldat Corredó va tenir un permís i es va poder reunir amb la dona i el fill. Va ser un comiat físic, cos a cos, i amb l'idioma familiar. El 25 d'octubre, de nou al front i cinc dies abans de la mort, Manuel Corredó escrivia l'última carta. Les seves darreres paraules a l'Enriqueta van ser: “Recuerdos a todos, besos a Manuel, tu esposo que no te olvida, Manuel”.