Alain Cavalier és un dels cineastes més apreciats per la cinefília, que ha portat el documental i el diari filmat a cotes insuperables amb Le filmeur (2005) i Irène (2009). A més, Cavalier és l'autor d'un dels films europeus més importants dels vuitanta, Thérèse, que s'estrena entre nosaltres amb 25 anys de retard. Thérèse és, en aparença, el biopic de Thérèse de Lisieux, una dominica que a finals del segle XIX va morir als 24 anys a causa de la tuberculosi, i l'actitud de la qual davant el misteri de la fe i del sacrifici personal podria ser fins i tot precursora del pensament de Simone Weill, per exemple. Allò que menys importa a Cavalier és el fet que fos canonitzada, i allò que més li interessa és la manera en què Thérèse va viure aquest conflicte en la seva curta vida, a mig camí entre l'alegria de la joventut i la por al patiment.

La protagonista –una excel·lent Catherine Mouchet– es presenta com una postadolescent riallera i entusiasta que, paradoxalment, camina cap a una mort inexorable. Però la pel·lícula també proposa un tractament del cinema religiós més proper a Dreyer o Bresson que als models hollywoodians: els decorats són austers i d'una teatralitat neutral. I, de fet, no es tracta de jutjar Thérèse, sinó de posar en escena –entre el·lipsis abruptes i una narrativa vertiginosa— els moments clau en la història d'una mort no se sap si volguda o inconscient. Els anys l'han fet esdevenir una obra mestra.