El seu lema: “Fuck sad songs”. A Go Chic no li agraden les cançons tristes... O potser sí? “Les últimes cançons són més tristes perquè tenim els cors trencats”, diu el majoritari sector femení del grup taiwanès mentre esclata a riure. Per tant, no es podrà ballar amb aquestes noves cançons? “Al contrari: la gent podrà ballar i plorar alhora”. Per a Go Chic el ball és fonamental, que “la gent es mogui” amb la seva música: una singular barreja de punk, blues, electrònica i “crazy girls” –com es defineixen elles mateixes–, que ara arriba per primera vegada en directe a Europa, directament des de les més actives catacumbes de l'underground taiwanès.

Panda Management, que des de les seves oficines de Santa Coloma de Farners i Macau (Xina) impulsa l'intercanvi de grups asiàtics i europeus, ha fitxat Go Chic i ha embarcat el grup en una intensa gira estatal de 18 concerts en 26 dies, que començarà demà divendres al Tràmit de la Bisbal, passarà el dia 10 pel Wah Wah Club de Girona (sala Cloë) i es tancarà el 26 de febrer al Pierrot Lunar de Maçanet de la Selva.

Go Chic són Ariel (veu), Sonia (guitarra i teclats), Sarah (baix) i el seu últim fitxatge, Stanley (bateria), que ha trencat amb l'homogeneïtat femenina del grup en els seus orígens. En aquesta gira, que continuarà després pels Estats Units, presenten el seu primer disc, I'm confused, una coctelera rítmica on es barregen mil influències, des de Peaches i Le Tigre fins a Soulwax i Garbage. Alguns dels temes de Go Chic han reforçat la seva vocació ballable a través de remescles fetes per productors amics del grup. En tot cas, allà on Go Chic ho dóna tot és a l'escenari: “Ens agrada interactuar amb el públic i saltar a sobre de la gent... sempre que ens agafin [riuen]”.