Artur Blasco és un home tossut. Se'l reconeix per haver rescatat de l'oblit un immens patrimoni intangible: un munt de cançons populars i la tradició de l'acordió diatònic dels Pirineus. Al llarg dels anys en què ha recorregut valls i pobles escoltant la gent, ha anat trobant rastres i escoltant testimonis d'un antic violí de dues cordes, lligat als pastors i la transhumància, fabricat amb elements rudimentaris com la carbassa i conegut, entre molts altres noms, com a rabequet.

Com si no en tingués prou amb els acordions, Blasco s'ha proposat també fer que el so aspre i indòmit d'aquest violí de pobre torni a baixar de la muntanya a la ciutat. Aquest diumenge va trobar-se al Museu Etnològic amb uns quants bojos més de la música popular. Es van explicar històries del rabec i del seu entorn, i va ser extraordinari escoltar com Blasco estirava el fil de la història fins als temps en què els càtars, “els bons hòmens”, travessaven els Pirineus amb els seus instruments per buscar refugi a Catalunya, o com Chema González, de Sanabria (Zamora), interpretava un antic romanç amb cobles sobre l'anarquista Durruti, reivindicant el rabec com el més apàtrida i caòtic dels instruments.

Quan Blasco va començar a reunir els antics acordionistes a la Seu d'Urgell i els va convèncer perquè tornessin a tocar els seus instruments, va plantar una llavor que ha donat molts fruits. Ara n'ha plantat una de nova; ja veurem si acaba germinant.