Sempre hi ha hagut alguna cosa que m'ha molestat una mica del cinema dels Coen, aquesta mania de situar-se sempre per sobre del seu material, com si fossin els més llestos de la classe. Per això no m'agrada tant Fargo com Barton Fink, on aquest joc amb la seva tradició es transforma en una implicació real, tangible. Doncs bé, primer No es país para viejos i ara Valor de ley confirmen que van pel bon camí, que han deixat de ser els cinèfils cínics i un xic petulants que encara treien el nas a Quemar después de leer per esdevenir cineastes de veritat, amb una força i un sentiment tràgic que diu moltes coses alhora sobre el seu país i sobre l'estat del cinema.

En el cas de Valor de ley, basada en una novel·la que Henry Hathaway ja va adaptar, el western esdevé punt de partida per a una reflexió sobre el destí del gènere i de la mitologia americana. Pel·lícula essencialment nocturna, ombrívola, al voltant de l'aventura d'una adolescent que desitja venjar el seu pare assassinat amb l'ajut d'un marshall malcarat, es tracta d'una aventura iniciàtica que no condueix cap al coneixement sinó cap a l'horror d'una civilització construïda sobre la violència i la mort. Hi ha escenes inoblidables, d'una depuradíssima posada en escena: l'inici amb el cadàver del pare a la foscor, la primera aparició del marshall des del punt de vista de la noia, el combat final i la fugida per un paisatge nocturn i desolat… I també hi ha reminiscències –literàries, cinematogràfiques i pictòriques— que van des de Mark Twain fins al Fritz Lang de Moonfleet, i que donen fe de la riquesa, la densitat d'una pel·lícula com aquesta, el fantasma d'un gènere que mai més podrà ser el mateix.