En la crònica de les aventures jazzístiques d'aquestes latituds, convé aixecar acta de la societat establerta entre dos alienígenes avesats a explorar territoris i a conquerir-los amb una naturalitat esfereïdora. No se m'acut cap manera millor de definir la feina de Gorka Benítez i de David Xirgu, reflectida en el projecte del disc A Marte otra vez. Amb les seves armes habituals, saxo i bateria respectivament, dilluns van aconseguir una altra victòria que eixampla els horitzons d'una música de possibilitats infinites.

La manera en què el tenor del saxofonista basc, opac i embriac, s'interrelaciona amb l'agudesa i la sensibilitat rítmica del bateria català aconsegueix un aliatge sonor que concedeix al seu atac una força d'atracció irresistible. D'entrada, un duet d'aquesta naturalesa incita a la prevenció que les provatures d'alt risc poden suscitar. Però una vegada lliurats al plaer de la música sense encotillaments, Benítez i Xirgu fan valer la màxima que el menys és més.

La clau és la dinàmica d'unes peces de fins a tres minuts en què presenten el motiu melòdic amb una intensitat penetrant fins al moll de l'os. Davant la calidesa d'un esbufec que és pura poesia noctàmbula i suburbana, la rèplica d'una bateria reduïda a la mínima expressió –per qüestions d'espai físic– serveix de catifa voladora per fer enlairar unes notes tot desafiant les lleis gravitatòries. Amb exemplars com Gorka Benítez i David Xirgu tripulant el jazz català, qui dubta de l'existència de vida extraterrestre?