Es titula Rússia i està plantejada com un viatge fins al llac més profund del món, el Baikal, però com aclareix en un moment donat el gegant retrovisor que fa de pantalla per a subtítols, Rússia només és un lloc al cervell dels espectadors, un paisatge eteri creat entre els estímuls escènics i les tecles que aquests agullons hagin pogut aixecar en cada espectador, que segur que no són pocs.

Marcos Morau circula entre la tensió lynchiana i l'humor dels germans Coen, un paradís surrealista estèticament perfecte i profundament inquietant, molt proper també a les accions parateatrats de Jan Lauwers. Però la joventut d'aquest creador d'origen valencià instal·lat a Barcelona es nota especialment en l'energia que posa en escena i en la facilitat per lligar aspectes inconnexos que a les seves mans adopten una narrativitat d'extrema fluïdesa, com les icones russes plorant en un pas de Setmana Santa o els vestits i les posicions de gimnastes esportives entre els moviments de dansa. El paper dels vuit intèrprets, ballarins excel·lents, és el de posar cos a uns personatges que són pura emoció, llençant-s'hi sense cap mena de reserva. És per això que connecten amb el públic, perquè senten plenament cadascun dels energètics passos amb els quals la història s'entrellaça i s'explica.

El coreògraf juga amb la flexibilitat d'aquests intèrprets, tant física com emocional, i els empeny a situacions en què passen de ser protagonistes a elements causants o simplement a rebre l'acció d'altres, i és amb la mateixa flexibilitat que el públic ha de seure al teatre, acceptant la neu o el que sigui que pugui caure-li a sobre, perquè sap que està en bones mans. Mans que guien i assenyalen un futur ascendent en una via sense retorn.