La fi justifica els ritmes. Pepet i Marieta és una banda que utilitza el ritme més adient per aconseguir el seu objectiu: divertir. I si es diverteix ballant, millor. Arribats d'Ulldecona, aquesta banda de vuit elements s'ha proposat despertar l'alegria entre la gent que els escolta. A Luz de Gas, però, la pista era plena de butaques, i això va anar en detriment del xou.

Pepet i Marieta es mou en la línea que anys enrere van marcar conjunts com ara els Huapachá Combo. Ara un reggae, després un ska, una jota o un rock. Els vents li atorguen una semblança amb les fanfares balcàniques, però només és un miratge sonor. El pes de l'espectacle recau en la veu de Josep Bordes. Un home que es destapa com un showman i que no s'ho pensa dos cops a l'hora de despullar-se per il·lustrar la cançó Tinc una cita. La banda escenifica algunes presentacions dels temes que toquen, en unes performances passades de rosca com quan simulen ser guàrdies civils. Poden caure bé, però tampoc han inventat res de nou. Només continuen amb el llegat d'una manera de fer música que es va posar de moda a finals dels setanta. Recuperen una fórmula que pot semblar superficial si no es para atenció a unes lletres que hi posen una mica de mostassa i de picant. Això els salva. A banda d'això, poden continuar alegrant la vida del país amb discos com el que presentaven: Qui no plora no mama. Doncs això.