Estic contenta. El que em fa sentir millor és la bona relació amb els diferents equips d'Òmnium. Tot i que ja era a la junta, he descobert gent fantàstica a les 27 seus que tenim arreu del territori. Estem fent moltes coses i, tot i que jo he donat molt la cara, estic molt tranquil·la gràcies a l'equip que m'envolta.

Sempre es pot millorar, i ho volem fer, però crec que l'estat de salut és bo. Hem renovat juntes arreu perquè tocava per calendari, i una de les coses bones és que en molts llocs la persona que deixa la presidència continua a la junta, per tant hi ha continuïtat, sense trasbalsos, i també s'està incorporant molta gent jove: ens estem rejovenint. Al costat de la gent gran, estem aconseguint el lligam amb l'Òmnium de tota la vida.

Sí, i ho valorem molt positivament, perquè és una xifra important. El soci d'Òmnium és una persona que sent un compromís amb el país, però a més n'hi ha que estan disposats a oferir el seu temps i la seva energia. Ara un dels reptes que tenim és obrir els canals que permetin una millor participació del soci a l'entitat. I no cal dir que les quotes són molt importants. Estem en un període de restriccions econòmiques, i que algú decideixi que donarà diners a Òmnium ho agraïm doblement perquè baixaran moltíssim les subvencions que venien del sector públic. Ja ens agrada que la part principal del nostre pressupost vingui dels socis i la part pública sigui menor, però, és clar, no ens agraden aquestes retallades tan fortes de les subvencions.

Significa molt i arriba en un moment molt oportú. Els inicis d'Òmnium, el 1961, corresponen a un moment de resistència, en ple franquisme, per fer una tasca de substitució de l'administració que no teníem. Després, amb la democràcia, vénen els interrogants sobre si encara era necessari, els socis envelleixen i no se n'incorporen de nous, amb la qual cosa l'entitat té una imatge encarcarada. I aquesta etapa va servir per aguantar una entitat que considerem absolutament necessària.

Hi ha encara molta feina per fer que l'administració sola no pot assumir, sobretot els darrers anys amb l'arribada molt important d'immigració. Cal difondre la catalanitat, ajudar a la catalanització. La darrera etapa amb el Jordi Porta ha estat la de la renovació d'Òmnium, des de deixar l'antic local del carrer Montcada (on hi posarem una placa!) per un de més modern i funcional on som ara, la incorporació de joves... Hi ha hagut una renovació. I aquests 50 anys ens serveixen per veure que Òmnium és el mateix i s'ha anat adaptant a les circumstàncies. És el moment de fer visible que som fidels als fundadors, als que van treballar als setanta, als que van aguantar als vuitanta i noranta, i després amb la renovació generacional i de formes al segle XXI.

El primer serà un homenatge a Joan Triadú, una de les primeres persones que van donar cos a les idees d'Òmnium Cultural, el 2 de maig. Hem rumiat fer un llibre, que probablement serà una història gràfica d'Òmnium lligada a la història del país. Hi ha el somni de fer una gran festa, però és possible que no ho fem perquè estem molt limitats pel pressupost, i hem pensat que el millor que podem fer en aquests 50 anys és fer ben feta la feina de cada dia, i potser ja farem un gran acte de celebració més endavant. No ens podem permetre gastar milers d'euros per llogar el Palau Sant Jordi, que és el que ens hauria agradat. Això sí, en els actes que fem, com ara el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que serà aviat, donarem un relleu especial als 50 anys, o a la Nit de Santa Llúcia, que enguany tornarà a fer-se a Barcelona, i clourà l'any del cinquantenari al mes de desembre. Més que fer celebracions especials pels 50 anys, ho assenyalarem en cada una de les activitats més emblemàtiques.

Passa a les parelles, que entres en una certa rutina de l'amor quotidià i de sobte hi ha un reenamorament. La democràcia catalana necessita això, i ho té, perquè hi ha una efervescència política. Hi ha desafecció cap als partits polítics, cosa que des d'Òmnium no trobem positiu; els tenim gran respecte i no els podem substituir de cap manera. Òmnium no pot ser el refugi de qui està enfadat o decebut amb els partits: ells tenen una funció i nosaltres en tenim una altra, i potser podem canalitzar un reenamorament amb la democràcia. La manifestació del 10 de juliol va ser una visualització d'això...

Va ser un esforç molt gran de tothom. Una vivència democràtica molt forta, de Barcelona fent de capital del país. A Òmnium no creiem que allò s'hagi diluït. Els discursos dels polítics parlen de la necessitat de major sobirania, d'un exercici més fort del poder per part de la Generalitat; això surt contínuament, i és el que vam demanar aquell dia. Jo diria que els partits fan referència a això. Alguns que no sabíem si s'ho creien, s'ho creuen més ara. No està perdut. És clar que no ha passat que després de la manifestació hàgim tingut ja plena sobirania. Però de cap manera admetrem que l'esperit del 10 de juliol s'hagi diluït; és més, treballem per mantenir-lo viu. La manifestació és la cristal·lització de moltes coses del passat d'Òmnium. Què en pensarien els fundadors si ho haguessin vist! Cal tenir perspectiva històrica, però és clar que les coses s'han d'accelerar una miqueta...

Som un poble vençut, que ha perdut totes les guerres i que ha sofert repressions molt cruels, amb venjances polítiques i culturals. Som un poble esporuguit perquè ens han maltractat molt.

No podem continuar gaire en aquesta situació d'impasse i hem d'anar o bé cap a la conformitat, que seria una frustració terrible, o bé a fer un pas endavant. Però la resposta ha de ser política, és a les mans dels polítics. Crec que per a ells és un moment interessant però difícil. L'Estat espanyol és molt gran i no té ganes de perdre trossos, però crec que el govern de la Generalitat té el deure, el mandat del poble, de fer un pas endavant; vull pensar que en són conscients. L'èxit electoral de CiU només s'explica perquè moltes persones no estrictament de l'òrbita convergent els han votat. El pas endavant és difícil perquè implica una ruptura, i a Espanya no li agrada veure's amb un tros amputat. Espanya és una potència econòmica, i una part del seu èxit és gràcies a Catalunya. Els polítics han de trobar la manera de negociar això, que Espanya no senti que té una pèrdua irreparable sinó que guanya un amic. Per a mi el nacionalisme no es basa en l'enemic exterior; per als catalans, el nacionalisme s'ha de basar en l'amic exterior. En la mesura en què veiem Espanya com a exterior serem amiguíssims, aliats, però no podem ser més aquest tros sotmès.

Molt, i mostra la nostra manera de funcionar, sovint en col·laboració amb altres col·lectius. És un tema que ha generat debat al si de l'entitat, i l'experiència és que allà on Òmnium s'ha implicat les coses han anat bastant bé. Per tant, d'una manera natural, a Barcelona hem de seguir el bon exemple del territori.

És una actualització del pla estratègic anterior, i encara l'estem acabant. Una de les coses que ens costen és la participació dels socis, i hi volem incidir. També pren més importància el món educatiu, al qual dediquem una part important de la nostra tasca, ara per exemple amb la plataforma Som Escola junt amb altres entitats. Igualment, és molt important tot el treball en l'àmbit de la immigració, que està molt lligat amb l'educació.

Són retallades que en podríem dir fàcils de fer, perquè no són estrictament despesa social, tot i que indirectament en un país com el nostre formen part de les polítiques socials. Si volem incorporar noves persones com a ciutadans plens –i no només perquè són immigrants i fa poc temps que viuen aquí, sinó també gent que fa anys que hi viu, que necessiten dosis de culturització–, les despeses en cultura s'assemblarien a les de sanitat i ensenyament. Crec que cal mantenir l'exigència: la cultura és molt important i la manera de demostrar-ho és en la partida pressupostària, però també cal comprensió pel moment difícil que estem passant. Tots hem d'assumir una certa dosi de sacrifici. Ara és moment que els polítics siguin molt justos.

La Federació Llull som Òmnium, Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià. Ens reunim regularment. Hem recollit signatures per reivindicar el que és obvi, que si prement un botó veus Al Jazeera o la Fox, que els catalans no puguem veure la televisió valenciana i, a l'inrevés, és simplement una aberració. Forma part de la lluita política contra la cultura catalana que malauradament aplica el govern valencià.