Generació Virtèlia

Un dia d'aquests, antics alumnes de l'Escola Virtèlia es van reunir al Palau Robert de Barcelona per assistir a la presentació d'un llibre que explica la història del centre on van estudiar. El llibre, Generació Virtèlia; el palau comú dels líders catalans del segle XX (Editorial Columna, col·lecció L'Arquer) ha estat escrit per la periodista Anna Roig (Vallirana, 1981) i és la síntesi d'una tesi universitària que ha estat dirigida pel també periodista Albert Sáez.

Molta gent coneix Virtèlia només perquè Jordi Pujol n'ha parlat sovint i surt a totes les seves biografies. L'expresident, que va fer la presentació del llibre juntament amb l'autora i el professor Sáez, no va ser alumne de l'escola, sinó membre actiu i distingit de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat que en depenia, però la seva vinculació amb la casa mare i la gent que s'hi bellugava va ser forta. Sí que en van ser alumnes, i alguns a la vegada membres de la Confraria que Pujol va arribar a capitanejar, Pasqual Maragall, Federico Mayor Zaragoza, Miquel Roca Junyent, Xavier Rubert de Ventós, Josep Maria Trias de Bes, Lluís Bassat... Per això, per la categoria, el pes i la trajectòria d'aquests noms, l'autora subtitula el seu treball “el palau comú dels líders catalans del segle XX”. Una mica excessiu, perquè si féssim recompte de líders catalans del segle passat ens en sortirien, naturalment, més de no virtelians que de virtelians, però en tot cas una cosa és certa: dos dels noms que hem dit, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van presidir la Generalitat, o sigui que van portar el paper de líders molt amunt. Una altra cosa també és certa: en aquest país ens coneixem tots i molts, si no han compartit pupitre, han compartit feina o xiruques. Pujol i Maragall van tenir grans enfrontaments en la seva vida política adulta, però, comptat i debatut, Pujol, que era més gran, havia portat Maragall d'excursió. Pel que fa a Mayor Zaragoza, va arribar a ministre de la UCD d'Adolfo Suárez sense que Maragall, líder el PSC, deixés de considerar-lo com un cosí. El llibre ho diu. No diu, però és sabut, que Lluís Bassat dotaria d'imatge impactant el lema “Som 6 milions”, que Jordi Pujol es va inventar. Rubert de Ventós, conseller o aconsellador de Maragall que se'ns ha fet independentista, és l'autor de la millor i més certa definició de Jordi Pujol: “Pujol sempre és Pujol”. Aquestes coses només les pot afirmar amb autoritat qui coneix el personatge des de petit. En aquest cas, des de Virtèlia. Què hem de dir de Miquel Roca, secretari general de CDC i després rival de Maragall en la seva pretensió d'aconseguir l'alcaldia? Virtèlia ha dibuixat moltes línies paral·leles que s'han acabat trobant molt abans que a l'infinit.

Palau? Quin és aquest “palau comú dels líders catalans del segle XX” a què el subtítol fa referència? Gràcies al llibre sabem que la paraula Virtèlia, de la qual els no virtelians desconeixíem el significat, va ser extreta pels fundadors de la institució d'El Criticón de Baltasar Gracián. “El llibre –explica l'autora– és una novel·la al·legòrica en què un mestre i el seu alumne s'instrueixen i s'eduquen mútuament i junts fan un camí que els porta al palau Virtèlia, el nom de la sobirana del palau, on es troba la «virtut»”. Enric Badal, Dolors Calvet, Joan Duran i Joan Josep Llongueras, pedagogs “d'abans de la Guerra Civil” van ser els fundadors d'aquesta escola, marcada pels ideals catalanistes i cristians que ja havien inspirat la Blanquerna prebèl·lica.

Enric Badal, supervivent de l'equip directiu, va assistir a l'acte de presentació, amb cadira de rodes. Els antics alumnes van córrer a felicitar-lo.

Al final del llibre s'inclouen uns textos de joventut de Jordi Pujol, publicats a la revista Forja de la Confraria de Virtèlia que demostren que “Pujol sempre és Pujol”.