La publicitat del concert de Brad Mehldau amb la foto del seu trio i un text en què es posava èmfasi en el seu últim treball amb aquesta formació, Higwhay Ryder (Nonesuch, 2010), podia fer creure que el pianista de Nova York es presentaria a Barcelona en companyia de Larry Grenadier al contrabaix i Jeff Ballard a la bateria per presentar els temes d'aquest disc. Finalment, però, es va imposar l'últim treball editat per la seva companyia, Live in Marciac (Nonesuch, 2011), extret del concert en directe que va fer a piano sol el 2006 a la ciutat francesa.

Feia pocs minuts que havien tocat les nou del vespre, i l'imponent Steinway de llarga cua al bell mig de l'escenari de l'Auditori es posava a disposició d'una de les estrelles del jazz més brillants de l'era contemporània. El músic va acomodar el seu cos i la seva posició des d'un extrem del seient, i amb la serenor de l'equilibrista acostumat a desafiar les costures de l'abisme, va escalfar-se els dits amb el caliu d'un blues. Amb el motor encès, la banda sonora del viatge va estar marcada per la seva percepció sobre aquelles cançons que porta preseleccionades a l'Ipod i que encaixen amb les seves emocions. Temes d'autors i grups finiseculars com ara Massive Attack, Nirvana, Nick Drake, Radiohead i Jeff Buckley sobre els quals Mehldau va projectar la intensitat del seu lirisme de vocació postromàntica. Enmig del boscatge d'acords i harmonies encadenades dins d'unes tonalitats en contrast de clarobscurs, es va agrair l'aire fresc d'una tonada dels Beatles (Blackbird) i la magnífica revisió de la coltraniana My favorite things. Per sentir aquesta meravella valia la pena pagar l'entrada.