Un, dos, tres, quatre. Enmig del silenci, Tony Allen marca quatre temps amb les baquetes i el que segueix és un devessall sonor i tòrrid amb guitarres elèctriques, saxos i trompeta, baix, cors, orgue... tot cosit pel batec polirítmic de la percussió. Hi ha pocs gèneres tan intensos i reconeixibles com l'afrobeat, la síntesi de músiques modernes i antigues que va explotar a Nigèria a finals dels anys seixanta. El bateria Tony Allen, part substancial d'aquesta història des del principi, des que va aliar-se amb Fela Kuti per engendrar el grup Africa 70, es va presentar divendres a Badalona per obrir una nova edició del Blues & Ritmes al teatre Principal, espai funcional on es van enretirar les cadires per introduir un nou format d'actuacions en aquest festival.

Nascuts com un creuament d'Art Blakey amb els ritmes ioruba, els repics imaginatius i exuberants d'Allen són indestriables de la música de Fela Kuti, amb qui va gravar un bon grapat de discos fins que el desmesurat entorn de Fela el va fer abandonar la formació i emprendre altres rumbs. Instal·lat a París, el veterà percussionista (va néixer el 1940 a Lagos) és un prestigiós músic de sessió que ha seduït infinitat d'artistes molt més joves que ell (Damon Albarn, Charlotte Gainsbourg), però com a solista també ha anat fent un llarg camí. Presentant el seu darrer àlbum, Secret agent (World Circuit), lidera en directe una poderosa formació d'afrobeat que, com vam comprovar a Badalona, sona cohesionada, rítmica i envoltant, fins a arribar a un punt d'hipnosi.