S'ha mort un músic. A ell li agradava dir-se músic: “Jo em vaig fer cantador per estar a prop de la rondalla”. Estar a prop del Teixidor i de la seva rondalla. El músic vol estar a prop dels músics i dels seus instruments, aprendre estant a prop del Teixidor, de la seva veu, de la seva tonada pròpia, dels seus versos, de la seva improvisació. Parar l'orella a la seva conversa, a la seva gràcia, a la seva murrieria. Dol molt que es mori un músic, i encara més si és un artista no local, sinó ultralocal, que vol dir universal.

A la Bouesia (Festival d'Estiu de Deltebre) el vam portar tots els anys mentre va estar bé de salut (2006-2008). Era el cap de cartell de debò, deixava bocabadats tots els artistes de fora que no el coneixien; amb cinc bouetes (poetes participants del festival) va inaugurar la Setmana de Poesia de Barcelona de l'any 2006, al Museu Marès, i va sortir a tots els diaris i en portada del telenotícies; aquest concert recital va ser una meravella i un èxit, sobretot per l'actuació del Teixidor, que va deixar la gent amb la boca oberta.

Des de l'any 2004, els bouetes Carles Hac Mor, Ester Xargay, Adolf Alcañiz i jo mateix li vam fer un seguiment (gairebé una persecució) amb vídeo de les actuacions, que va donar lloc a l'edició d'un DVD de dues hores de duració, un document musical i biogràfic en què es remarca el valor musical i poètic de l'art del Teixidor, que va ser possible gràcies a la implicació de l'exalcalde Joan Maria Roig i al patrocini d'Amposta, Capital de la Cultura Catalana 2008.

Si és cert que la música és gest, el Teixidor era un músic de cap a peus. Un home fet a si mateix, i que per això canta i canta dret –el cantaor flamenc sempre canta assegut– i ens desperta el cor amb les cançons. La varietat dels seus gestos: el primer, cantar dret, aixecat, amb el cap alt; el gest de senyal que entra a cantar; el gest únic de la seva tonada; el gest dedicant una jota, un vector, una fletxa directa al cor d'aquell a qui la dedica; el gest del final d'una ronda; el gest de cansament de la veu i del físic dels últims anys, i el gest definitiu: el gest d'improvisació, les veritats podien arribar a cantar, la veritat d'un home cantava. Aquest miracle ha estat a prop de nosaltres durant molts anys (molt pocs realment) i hem xalat amb ell, però també l'hem desaprofitat per falta de sensibilitat. Què farem ara sense el Teixidor? Cantar i cantar i no parar mai. Adéu Teixidor, t'enyorem molt.