Manel Anoro, tècnic de sistemes de la IBM a Barcelona, va entrar un dia al despatx del seu cap per anunciar-li que se n'anava. “Molt bé, i a quina hora tornes?”, va preguntar-li l'home, i el modèlic empleat va haver de corregir-lo: “No, és que ja no torno”. I aquí va acabar-se la fulgurant carrera d'Anoro en el món de les multinacionals i va començar la seva relació explosiva, desenfrenada, vitalista i radiant amb la pintura, la vocació que havia postergat durant quasi quaranta anys. Des de 1984, aquest enginyer agrícola llicenciat també en econòmiques exposa regularment als Estats Units, on té la principal clientela, però el cor i la inspiració els té a Catalunya i Àfrica, d'on extreu la sensualitat i la potència cromàtica de les seves obres, tan exuberants, que a vegades semblen d'una intensitat fosforescent i que deuen tant a les ensenyances de Joaquim Mir i, sobretot, d'Henri Matisse. Amb taller al barri vell de Girona des del 2008 (abans havia viscut quinze anys a Albons), que alterna amb les estades al seu estudi de Menorca i els viatges als Estats Units, avui inaugura una selecció de les seves pintures, olis i aquarel·les de gran format, a la galeria El Claustre de Girona (20.15 h), on serà presentat pel director d'El Punt, Miquel Riera, i estarà acompanyat per l'amic Joan Manuel Serrat, amb qui de jove va formar un quartet musical de vida efímera.