El gran Ovidi Montllor cantava fa uns quants anys que això de la mort és molt relatiu, i que de fet anar a l'altre barri és com unes grans vacances. No se sap si inspirat amb la cançó Les meves vacances de l'Ovidi, Tortell Poltrona (Jaume Mateu) construeix al seu espectacle de nova creació després de 10 anys dedicat al Circ Cric i a Pallassos sense Fronteres, un monòleg precisament amb la idea que morir-se és una cosa poc transcendent, una mena de vacances sense retorn en què el més important quan et criden és deixar constància a les noves generacions de la necessitat de construir una societat més justa i igualitària.

Grimègies és un treball sòlid i coherent que, ajustant algunes coses, pot convertir-se en el testament del millor pallasso català després de Charlie Rivel. Cal polir algunes coses, com ara el número de la puça, que es converteix en un gag massa retallat respecte de la versió de pista i no encaixa bé al teatre. Però l'essència del Tortell de sempre es manté. Geniüt i innocent com un infant, emprèn un viatge al més enllà sense saber que és el de la fatídica mort. Només el públic ho sap. Aprofita abans per explicar-li a un nen que porta en cotxet en quina situació es troba el planeta, en un espectacle que com tot amb Poltrona toca els extrems i es mou entre l'excel·lència de la Comédie-Française i la provocació de la sala El Almazen. Reflexiona sobre el sentit de la vida amb loquacitat, però també mostra la seva cara més irreverent i menja merda, exhibeix –tot un clàssic– els calçotets del Barça i provoca que el públic es tiri pets.

L'espectacle –el dia de l'estrena es van trobar a faltar nens– porta per diverses emocions, des d'un diàleg amb un nen en què qüestiona el model de societat fins a un doble final de la funció; un d'impactant –millor veure'l en directe– i un emotiu amb el públic taral·lejant l'Hora dels adéus. Coherent amb tota la seva trajectòria antisistema, Poltrona denuncia un món consumista, amb la meitat del planeta morint-se de gana i amb la televisió com la principal arma de control de les masses. Massa sovint es relaciona la mort i el pallasso amb notícies tràgiques. Poltrona, en estat de gràcia, va presentar la part positiva de la mort, que ja ha tractat en diverses ocasions de manera dramàtica en els números de La bomba o La mosca. Però en aquesta ocasió presenta una mort dolça, amable, quasi amiga, com aquella dolça mort que va anar a buscar Mary Sampere mentre dormia dalt d'un avió.

Grimègies suposarà, segur, un pas endavant en la vida artística de Poltrona. Un espectacle en què fa més por la vida real, plena d'injustícies i totalment insostenible, que la mort mateixa, un viatge que Poltrona fa content i feliç. Els textos són profunds, absurds i plens de facècies; es mostra un Tortell poc radical en les paraules, però amb una conclusió revolucionària quan crida la proclama “indigneu-vos”, la mateixa que utilitza Stephane Hessel en el llibre líder de vendes per fer un al·legat a la mobilització de la joventut i que abandonin la indiferència. La funció s'acaba amb Tortell Poltrona encarnat en un titella. I ja ho va dir Pitàgores. Hi ha ànimes que després de la seva encarnació tenen un lloc entre els immortals.