“Sóc un home que ve de baix”, repetia sovint Joan Triadú. Humil i prudent, però igualment tenaç i exigent, el pedagog i crític literari és un dels pilars insubstituïbles sobre els quals es va reconstruir la cultura catalana en la postguerra. En el 50è aniversari d'Òmnium, entitat que ell mateix va contribuir a crear, el Palau de la Generalitat va ser ahir l'escenari d'un més que merescut homenatge pòstum a Joan Triadú i Font (Ribes de Freser, 1921-Barcelona, 2010). “Cultura i amor han estat els dos eixos estructuradors del seu mestratge”, va manifestar Jordi Riera, vicerector de la Universitat Ramon Llull. Cultura i amor, expressió del seu patriotisme i del servei als altres d'inspiració cristiana. Tots els parlaments van girar entorn de la importància de la feina de Triadú en l'ensenyament del català des del no-res (tasca que va iniciar l'any 1938, amb només 17 anys, i que no va abandonar mai), i en l'exigència i el rigor que sempre va reclamar com a base per a la recuperació de la cultura del país. “L'activitat patriòtica de Triadú és tota la seva vida”, va dir l'escriptor Vicenç Villatoro, que va subratllar l'actitud constant del mestre contra la condescendència. Escriure en català no significava merèixer un aplaudiment automàtic. Al contrari, Triadú exigia qualitat com a condició necessària per remuntar com a país: només amb ambició nacional es podia reeixir després del franquisme. Triadú es va sentir, abans que res, docent. El treball pedagògic a CIC i Thau ha deixat una petjada permanent. Però també es va abocar en cos i ànima a la crítica literària. Segons el periodista David Castillo, coordinador del suplement Cultura d'aquest diari, “la lectura de les seves ressenyes i els seus articles ens donarien el panorama ideal de l'evolució de la nostra literatura”. L'editorial Proa publica ara Atentament, una selecció de textos de crítica literària –revisat per Susanna Àlvarez– en què el lector trobarà aquesta llarga col·laboració de Triadú a l'Avui, que va mantenir des del 1976 fins al darrer dia. El president Artur Mas va cloure l'acte amb aquesta reflexió: “¿Tenim dret a ofegar-nos en les dificultats actuals, quan persones com Triadú van construir sense res a les mans, i sense queixar-se més del compte?”.