El que primer sobta en aquesta nova Alícia que publica Baula és el contrast entre la preciositat i ampul·lositat de l'edició i el format (29 x 35; el tall del paper tintat de vermell, potser homenatge a l'edició facsímil de l'original que va regalar Carroll a Alice Liddell, publicat per FRMK a Brussel·les el 2006; la delicadesa dels encapçalaments, dels números de pàgina, de les il·lustracions de línia que sovintegen a l'interior) amb la imatge tan física i poc glamurosa que Rebecca Dautremer confereix a la protagonista i al món meravellós que visita.

Com passa sempre amb els clàssics, una cosa és l'original i l'altra el que ens ha quedat a l'imaginari col·lectiu a través de les recreacions que se n'han fet. El món somiat d'Alícia que ens presenta Dautremer és més aviat pobre: quan està a punt d'ofegar-se amb les seves llàgrimes, la nena es troba en una mena d'estació de metro abandonada empaperada amb cartells esgrogueïts d'antigues partides de croquet; la natura no és gens exuberant; la cuina de la Duquessa és si fa no fa la que tenien les nostres àvies en plena postguerra... I tot plegat és molt físic, com dèiem: la textura dels vestits, de les cadires de ferro i fusta, de la pell del conill apressat. I fosc. I una mica desolat. Contrasta, per tant, amb l'acolorit món fascinant i surrealista de les dotzenes d'Alícies que hem vist abans i remet, ben segur, a la intenció de situar la fantasia en el món proper i conegut d'una nena no gens aristocràtica a l'Anglaterra del 1850.

Dautremer, com sempre, enlluerna i fascina. Les seves il·lustracions mantenen el toc orientalista que l'ha feta popular, així com els enquadraments cinematogràfics on destaquen els contrapicats i els contorns difuminats a primer pla. Cada composició és un univers ple de mil detalls i dotat de poesia (en aquest cas, poesia de la simplicitat, on un fil, un cabell, una gota o una fulla rep la mateixa atenció que un retrat o una perspectiva). Com esbossàvem, a més a més de les impactants il·lustracions a tota pàgina, l'autora acompanya el text, una acurada versió íntegra de Pau Joan Hernàndez i Jordi Vidal, amb senzills dibuixos a una tinta sèpia-fosc, que de tant en tant presenten la forma d'un cal·ligrama o d'un prospecte d'instruccions. Seria desitjable que tothom tingués els clàssics imprescindibles a casa. I si pot ser en una edició tan bella com aquesta, molt millor.