Gus van Sant, que va guanyar fa vuit anys la Palma d'Or amb Elephant, va tornar ahir a Canes per obrir la secció oficial no competitiva Un certain regard amb Restless, una pel·lícula sensible i emotiva que explora novament un seu tema constant: la fragilitat de l'adolescència. Ho fa encarant els seus joves protagonistes (un noi adolorit per la pèrdua dels seus pares en un accident, del qual ell va sobreviure, i una noia malalta d'un càncer en procés terminal) a la mort, però també a l'amor que viuen intensament en aquesta situació extrema. L'ombra de la mort apareix des que els protagonistes coincideixen en un enterrament i s'estén a través de la malaltia d'ella i el dol d'ell, que, a més, va retornar
del món dels morts després de l'accident. També s'hi fa present amb un cementiri, el fantasma d'un japonès kamikaze i fins la celebració d'una nit de Halloween. A la vegada, a través de l'experiència amorosa, la felicitat s'hi revela certa i poderosa en aquesta bella pel·lícula.
Si la tendresa i l'emoció s'escampen per la nova pel·lícula de Gus van Sant, una certa fredor i duresa caracteritzen les dues primeres aportacions femenines a la secció oficial competitiva amb més presència de dones cineastes de la història del festival de Canes. Una prové d'Austràlia i, apadrinada per Jane Campion, l'única guanyadora femenina de la Palma d'Or amb El piano, és l'òpera prima de l'escriptora Julia Leigh. El seu títol és Sleeping Beauty i, certament, pot interpretar-se com una relectura mal intencionada de La bella dorment, sense que hi hagi cap príncep disposat a despertar-la, sinó uns homes vells i poderosos que s'aprofiten del cos adormit d'una noia (Emily Browning) que accedeix a una forma de prostitució de luxe sofisticadament perversa. No hi ha un treball psicològic del personatge, sinó que aquest sembla encarnar una representació de la dona com a objecte i com a
eina de treball en la mesura que també fa de cambrera, secretària i cuidadora. L'escriptora australiana debuta amb un film arty que vol pertorbar, però que més aviat pot molestar per la seva ambigüitat: en certa manera es perverteix objectualitzant (com ho fan els vells perversos) el cos de l'actriu.
Complex d'Èdip
L'altra pel·lícula és We need to talk about Kevin, de Lynne Ramsay, que també aporta una mirada femenina inquietant, pel que fa a la seva ambigüitat, a propòsit de la relació entre una dona (Tilda Swinton) i el seu fill, del qual se sap que ha comès un crim que no es revela fins al final, a partir del moment en què ella viu la maternitat com un infern. No sé sap si, estranyament, es projecta una culpa en la mare, si es tracta d'una revisió del complex d'Èdip o si s'afirma el sentiment de maternitat.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.