Ateu, sarcàstic, irònic, de forta personalitat i amb un agut sentit crític. Sembla que Nanni Moretti acumula tots els ingredients per organitzar un escàndol si posa el Vaticà al seu punt de mira, tal com ha fet amb Habemus papam, presentada ahir a competició al Festival de Canes. Però res més lluny de la realitat. De fet, ni tan sols a Itàlia va aixecar la polseguera que s'esperava amb l'estrena. “Totes les religions tenen els seus fonamentalistes i hi ha hagut algunes crítiques a la pel·lícula, però no em semblen representatives del món catòlic”, explicava el cineasta ahir en una roda
de premsa tan plena de periodistes com ensopida. Referint-se al Vaticà, va afegir: “Ni m'he trobat cap obstacle ni m'han donat suport; he fet la meva pel·lícula, amb els meus actors i el meu guió.”

Habemus papam arrenca amb la mort de Joan Pau II, presentada amb imatges d'arxiu, i entra al terreny de la ficció amb el conclave en què s'ha d'elegir el nou papa. L'escollit per presidir l'església catòlica és Neville –notable composició del gran Michel Piccoli–, però en el moment de saludar la multitud a la plaça del Vaticà té un atac d'angoixa. El conclave no es pot donar per acabat fins que no es faci públic el seu nom, però el nou papa, deprimit, no es veu capaç d'assumir el seu càrrec i acaba escapant a la ciutat, mentre que el psiquiatre que l'havia d'ajudar (el mateix Nanni Moretti) queda tancat amb els cardenals al Vaticà. “He vist moltes pel·lícules i telefilms sobre el Vaticà i volia mostrar un Vaticà diferent, alternatiu –explica Moretti–. La meva intenció no és donar indicacions precises sobre el que cal fer o no. La idea era convertir el papa en algú que es retroba amb la ciutat i que es planteja preguntes a si mateix i al públic. És una pel·lícula que obre moltes preguntes, però no dóna respostes.”

Nanni Moretti va citar una frase de Buñuel, “gràcies a Déu que sóc ateu”, però va dir que no s'hi identifica del tot: “Em sap greu no creure en Déu, però no sóc creient des de molt jove.” I afegeix: “No volia entrar en temes que s'han comentat molt els darrers temps, com ara la pedofília; tothom va poder llegir-ho a les notícies.”

Així, l'humor de la pel·lícula és tan blanc com els vestits del papa, centrat en el conclave i els cardenals: un reclama el seu
mòbil (prohibit durant les votacions); un altre mira de reüll qui vota el veí,
com si copiés a classe;
fan un torneig de voleibol amb els prínceps de l'Església formant equips
per continents...