Tot el que ens envolta és disseny. Des de la cullera que utilitzem per menjar la sopa fins al banc del parc on ens asseiem a xerrar quan pleguem de la feina. Són productes industrials prèviament dissenyats perquè funcionen i es puguen produir amb els mínims costos possibles. Ara bé entre Barcelona i Castelló hi ha 300 quilòmetres de desert en la formació de disseny industrial de producte. Ho afirma Joan Antoni Blanc (Tortosa, 1940), un dels dissenyadors industrials més coneguts i reconeguts de l'Estat, que també reconeix que cada vegada hi ha més empreses, petites i grans, que recorren a dissenyadors per fabricar els seus productes. Però si fer disseny industrial és un tema complex (s'ha de concebre el producte i com fabricar-lo) encara més complex és fer disseny industrial ecològic, és a dir, ecodisseny. No és només utilitzar en la fabricació del producte material reciclat o sostenible. “Cal desmaterialitzar l'objecte. Es tracta de resoldre el producte amb la mínima matèria possible i amb la mínima emissió de CO2, tant en la producció com en el transport”, diu Blanc. Així a l'exposició que ha comissariat i que fins al 5 de juny es podrà visitar al Museu de l'Ebre de Tortosa, es pot veure un banc de fusta i ferro Corten, en què els peus del banc i la barra per recolzar el braç són una única peça que s'ha buidat i doblegat. També hi ha dues jardineres (es veuen a la fotografia darrere Blanc) enganxades a un banc, que són desmuntables per ocupar el mínim espai possible quan se'ls ha de transportar al seu destí. És un altre requisit de l'ecodisseny, pensar projectes desmuntables i apilables “perquè no ens podem permetre transportar aire”, afirma Blanc.

En utilitzar menys matèria els productes finals són més minimalistes. És un retorn al minimalisme i ja hi ha almenys quatre empreses ebrenques que s'han pujat al carro i fabriquen sobretot mobiliari urbà: GrisVerd de Gandesa, Fusters d'Amposta, Drago.net també d'Amposta i Rull de Deltebre; els seus productes formen part de l'exposició del Museu de l'Ebre i s'exposen a la planta baixa, mentre que la primera planta està dedicada als artesans del curs d'ecodisseny que el mateix Blanc va impartir entre final de l'any passat i principi d'enguany. D'aquí van sorgir les empremtes (records turístics de qualitat) de l'Ebre i de Tortosa. Perquè la gran assignatura pendent és lligar la identitat cultural al producte. “El tema encara està molt verd, però cal convèncer les empreses que la identitat cultural també pot formar part del negoci”, afirma Joan Antoni Blanc. No va gens desencaminat perquè els mercats cada vegada més valoren la qualitat, però també l'originalitat i l'autenticitat. Potser el futur de les Terres de l'Ebre hauria d'agafar aquest camí.