Miols deliciosos i mons al revés

Per segon any consecutiu, la sempre imprescindible sala La Planeta va permetre fer un cop d'ull al pati de la dramatúrgia gironina contemporània amb la realització del cicle Diàlegs a Quatre Bandes, que produeixen la mateixa sala i la Plataforma de Dramatúrgia de les Comarques Gironines. Sis dramaturgs gironins van poder veure les seves peces breus (de 20 a 30 minuts de durada) representades, posades en escena, dirigides i interpretades per professionals, la majoria gironins.

El poeta Roger Costa-Pau fa la seva primera incursió en el teatre amb Miols o música d'ambre i, vist el resultat, al teatre li convindria que autors com ell hi fessin incursions més sovint. Costa-Pau, en la seva condició de poeta, fa un ús deliciós de la llengua –ja era hora!– per retratar en tres moviments, sense cap mena de cotilla formal –la qual cosa també és d'agrair perquè aporta frescor i emoció– el món íntim d'una parella, la Carlota i l'Aleix. Un primer moviment dividit en dues parts que reflecteix dos mons, escenes que s'esbossen, s'abandonen, per descriure'n una altra i es reprenen per detallar-ne l'evolució; el món més pròxim passat pel sedàs de la nostàlgia i un punt de sornegueria, un sentit de l'humor intel·ligent que serà sostingut al llarg de tota la peça. Segon moviment: els dos mons es troben i s'enceta un joc que fereix, que desperta dubtes i gelosies, pors i incerteses. Tercer moviment: replegament cap a allò més íntim per retrobar l'amor, cap als records i cap als llibres, cap a la poesia, que conté tot l'amor, i el desamor. Albert Prat i Gemma Gómez, dirigits per Rosa Vilanova, van fer un treball esplèndid, emocionant.

Sonen els primers acords d'El lobito bueno, poema de José Agustín Goytisolo musicat per Paco Ibáñez, quan comencen a representar La darrera partida, un text força interessant de Pere Solés que presenta la rebel·lió d'una pacífica empleada (Berta Giraut) que, després de treballar en una empresa de manera abnegada, és acomiadada sense miraments pel seu cap (Carles Sales), un cretí manipulador que s'esforça a presentar-se com a empresari modèlic i que retorça els arguments per justificar l'injustificable, fins que la irracionalitat sembla que s'apodera de l'escena i la treballadora treu una pistola. Les tornes canvien. Però com en el poema, com en la cançó que interpreta Ibáñez, tot ha succeït en un món “al revés”. Jordi Prat dirigeix amb encert la peça i uns intèrprets solvents.

Anna Torres Muertes és l'autora de 24, un text irregular, amb posada en escena de Llàtzer Garcia, que juga amb el fort contrast existent entre la idea de la mort i un univers infantil presentant Caront (Meri Yanes) –el barquer mitològic que guia les ànimes cap a l'hades a través de la llacuna Estígia–, que en aquest cas té com a passatger un marrec (David Planas) amb tota la seva espontaneïtat i descaradura, i, al mateix temps, parant atenció, al final de la peça, en els efectes devastadors que ha tingut en la mare la mort de la criatura.

Janot Carbonell revisa Antígona i a partir de la tragèdia de Sòfocles fa una fabulació de com encaixa Ismène (Georgia Bonell), la germana d'Antígona, haver d'abandonar el segon pla per esdevenir protagonista, reina de Tebes després de morir Creont, sotmesa constantment al juí públic, i com els càrrecs de consciència per haver traït Antígona la roseguen per dins, convertint-la en una autèntica desferra, alcohòlica i drogoaddicta. Al seu costat, el Guàrdia. Jordi Subirà reprèn un paper que ja havia interpretat en una altra Antígona, en què Carbonell feia de Creont i els dirigia Joan Anguera. Ismène i el Guàrdia –dirigits per Sílvia Escuder– són ànimes bessones, pateixen del mateix mal, es consumeixen. Carbonell construeix el passat del Guàrdia per fer el paral·lelisme i la peça acaba, com no podia ser d'una altra manera, de forma tràgica.

Pentimenti i, sobretot, Temps de flors, que és d'una vacuïtat esblaimant, són textos que es troben immersos en l'àmbit de la convenció més absoluta.