Picasso, el devorador

Per què Picasso va ser l'artista més important del segle XX? Deixant de banda les respostes lleugeres, segueix sent un misteri. Per què? I com ho va aconseguir? I quan? Una investigació liderada pel Museu Picasso de Barcelona amb la complicitat de Marilyn McCully, autoritat mundial de l'obra picassiana, ha obert una nova escletxa de coneixement que dóna una resposta contundent i radical a l'enigma: Picasso es va erigir en el número u perquè va devorar els seus rivals. Van Gogh, Toulouse-Lautrec, Steinlen, Puvis de Chavannes, Rodin, Cézanne... Se'ls va empassar a tots per ser el millor. Es va apropiar de l'ànima dels genis de la història de l'art, antic i modern, per utilitzar-la al seu gust revolucionari i forjar un geni únic, el seu. Ambiciós? El que més. Egoista? Total. Ambiciós i egoista insaciable. “Guanya aquell que arriba més lluny”, més clar no ho podia tenir.

La investigació ha culminat en l'exposició Devorar París. Picasso, 1900-1907, un magne projecte organitzat i produït conjuntament amb el Van Gogh Museum d'Amsterdam. La mostra es va estrenar a Holanda i, a partir d'avui, es pot veure al Museu Picasso, erigida en la que indubtablement serà la gran exposició de l'estiu –i probablement de tot l'any 2011.

A través de poc menys d'un centenar d'obres estel·lars (entre les quals, el conjunt més nombrós de Van Gogh mai exhibit a Barcelona i teles de Picasso inèdites i vingudes d'arreu), la tesi de l'exposició s'obre a la tardor del 1900, quan Picasso, acompanyat del seu amic Carles Casagemas, viatja per primer cop a París per veure el seu quadre Darrers moments, que s'exhibia al pavelló espanyol de l'Exposició Universal. Aquell pintor espanyol de només 19 anyets va descobrir en la curta estada que va fer a la meca de l'art (en marxaria al cap de dos mesos) que per ser el nou líder de l'art havia de mirar, escodrinyar, barallar-se i contestar als creadors més capdavanters. Imitar-los? Vet aquí el gran error en el que molts van caure per menystenir el seu geni. “Picasso mai va copiar a ningú. Quina obra seva es pot confondre amb la de ningú altre?”, exclama McCully. Potser aquell simpàtic dibuix que Picasso va signar amb el nom de Daumier i que, l'estiu del 1905, aprofitant que ell era de vacances a Holanda, uns amics seus van vendre com si fos un autèntic Daumier? Va, criaturades.

Aquell espavilat adolescent estranger els va enganyar a tots, als crítics i als mateixos pintors, quan el 1901 va fer la seva primera exposició a la galeria Vollard, gràcies a la intermediació del marxant barceloní Pere Mañac. En moltes d'aquelles obres, naturaleses mortes, escenes de carrer i retrats de dones, l'influx de Van Gogh hi era omnipresent. La paleta de colors i les pinzellades lliures l'invocaven. Van Gogh, que havia mort sense cap reconeixement onze anys abans, estava a punt de convertir-se en el gran heroi dels artistes d'aquell París tan ansiós d'avantguarda. I Picasso va reaccionar ràpid: si Van Gogh era la referència principal, ell l'havia de superar. I, per fer-ho, l'havia de devorar. “En l'art has de matar el pare”, digué.

En aquella primera exposició, Picasso va aconseguir vendre la meitat de les obres, és a dir: va ser un èxit. La seva aventura per imposar el seu talent ja estava apuntalada i, a partir del 1904, que és quan es va instal·lar de manera permanent a París, va accelerar l'escalada al cim de l'èxit. Al mític Bateau-Lavoir, la llar d'una gran colla de pintors, escultors, escriptors i models, va ocupar l'estudi que havia deixat lliure l'escultor basc Paco Durrio i va conèixer Fernande Olivier, musa de tants artistes, amant de Joaquim Sunyer, que vivia amb Ricard i Benedetta Canals. Seria la seva primera parella (estable) i el testimoni més privilegiat de la descoberta del cubisme, que culminaria amb Les senyoretes del carrer d'Avinyó, el 1907.

El 1907, set anys després del primer viatge iniciàtic d'aquell marrec amb tantes ganes de menjar-se el món, Picasso ja era el líder de l'avantguarda francesa. Era l'enveja de tots. Braque el va visitar un dia al seu taller per veure la seva obra recent i es va esverar: “Amb els teus quadres és com si ens volguessis fer menjar estopa i beure querosè!”. Com els cremava...

Devorar París explica la història de l'ascens trepidant de Picasso amb la fidel ajuda del poder revelador d'obres d'art de primera categoria. La primera gran pintura que va fer Picasso a París, Le Moulin de la Galette. El retrat del seu amic Casagemas al seu taüt –Picasso es va sentir sempre molt culpable del seu tràgic suïcidi–. El seu inquietant i il·luminat Autoretrat amb paleta, amb punyents connexions amb un arcaic cap ibèric que havia estat robat del Louvre i que va posseir un temps Picasso. Obres mestres de Rodin, Cézanne (quina delícia de Banyistes!)... I, és clar, Van Gogh a dojo, un esclat de teles de Van Gogh amb el seu cèlebre Autoretrat com a pintor, creat a París el 1888, de radiant protagonista. Què més volen?

No va ser l'únic, no, però Van Gogh va ser la gran competència, el gran estímul per avançar, de l'ambiciós Picasso. Al final de la seva vida, admetia que havien estat molts els artistes que havien atret la seva atenció, fins i tot que li agradaven, però el que l'havia fascinat més era Van Gogh, ell, “el més gran de tots”. I del més gran de tots, l'hàbil devorador Picasso, el més voraç de tots, s'havia apropiat de la seva ànima: “La gent no entén que jo sóc Van Gogh”.