Poques vegades sobre un escenari el concepte de llibertat creativa queda tan clar i palès com quan la pallassa Alba Sarraute se'l fa seu, i al mateix temps se'ns fa seus, fent-nos viatjar a Yukali. Dijous, a l'auditori de La Mercè, dins el cicle Escena Plural –una de les apostes d'aquest centre, que ja fa un temps que té un segell propi amb iniciatives com aquestes o A Pas de Poetes–, el públic va existir dins la «capsa de Casiopea», punt de partida d'un viatge amb format de cabaret literari o espectacle de varietats, «variété tragicòmica oberta a l'esperança», tal com el defineix la mateixa pallassa, del qual, per gaudir-ne, cal desproveir-se de qualsevol mena de por o prejudici. Godotte –el nom ja és tota una declaració d'intencions i les reminiscències beckettianes amaren tot l'espectacle– entra a la sala somicant i arrossegant un feix de llenya de «l'Amazònia, que s'està morint», a tall de poesia visual, davant la impossibilitat d'exposar-ho al CCCB, a causa, paradoxalment, de nombroses traves burocràtiques. És només l'inici de la feina del pallasso, del bufó, que amb les eines de l'humor, la ironia, el sarcasme, es dedica a burxar la ferida –i, si cal, a afegir-hi sal i pebre– de les contradiccions humanes. Per fer-ho bé, però, cal intel·ligència, emocional i escènica, i Sarraute, d'això, en té a cabassats, a més d'una vis còmica fantàstica, una agilitat física destacable, una magnífica sensibilitat, facilitat per connectar amb el públic i un desvergonyiment sense límits. Això, però, no es contradiu amb el rigor, al contrari, perquè aquest és necessari per marxar i tornar al text quan sigui necessari, improvisant, tal com fa aquesta artista. Godotte, dèiem, entra somicant, buscant el públic i la seva resposta des del primer moment, i protegida, coberta, fins al darrer centímetre quadrat de pell. Per por. La construcció del personatge, amb el casc, les ulleres de soldador, un jec negre, enorme i d'aparença pesant, las, el saxo i sabates de metro i mig, és una de les troballes de l'espectacle. Es desprendrà de mica en mica de tot l'engavanyament, de les pors –inútils, «perquè tornarem a néixer»–, llançant diatribes a tort i a dret, fent retrets a Déu amb la pipa del saxo a tall de telèfon amb fil directe. I tot li fa servei: Calderón de la Barca, Brecht, Miguel Hernández, o Walt Disney; fins i tot diu en un registre impensable però efectiu, des del pallasso, un fragment de La nit just abans dels boscos, de Koltés, per parlar de la solitud, la desesperació i el desempar. A la capsa de Casiopea, una església secularitzada plena de poesia, hi vam ser dijous uns amics i una loca anarquista, viatjant a Yukali.