No recordo ni un dels seus més de tres mil Escaires publicats amb el qual no hi hagi estat d'acord plenament. En el seu impagable comiat des del Teló (un text que haurien de tenir present els periodistes i articulistes) deixava ben clara la seva posició com a columnista. Valorem el seu esperit crític però mai groller, la seva ètica insubornable, la ironia mesurada, la seva mordacitat delicada i la seva irreductible independència. Ningú com en Miquel Pairolí ha reflexionat tan assenyadament durant aquesta dècada sobre la política i la societat catalana, sempre des d'un punt de vista crític i d'una sinceritat aclaparadora. Nats el mateix any, ens vam conèixer el 1987 quan va entrar a treballar a El Punt, a la secció de Cultura, on vam formar un gran equip amb l'Àngel Quintana, en Pere Puig, en Jordi Falgàs, en Xevi Castillón i l'Imma Merino. Les vegades que ens hem vist i que hem parlat en aquest dur i darrer trànsit, desprenia tranquil·litat i resignació, fos al recés de casa seva o a la planta vuitena del Trueta. Sabia que se n'anava però no hi havia ni una queixa ni un retret. Només una enteresa formidable i un temple que voldríem tenir tots quan arribi la nostra hora.