Vaig coincidir sovint amb Miquel Pairolí. Sempre va mostrar una discreció i una delicadesa gairebé orientals. Sostenia les seves conviccions amb una fermesa amable, sense pronunciar una paraula més alta que l'altra. Si de cas, adoptava una ironia rural, sòlida i benintencionada. Era home de poques paraules, però precises i ben dites. Autor reflexiu, la seva obra més personal la trobem en els dietaris, que segueixen el ritme lent i inexorable de les estacions. Els seus temes són les arts, la gent que ha conegut i sobretot el pas del temps, que és l'especialitat dels grans autors. “Ja sabem prou bé que el temps és incessant i que acaba engolint-nos; no crec, per tant, que calgui facilitar-li les coses”, llegim en el primer dietari, Paisatge amb flames. En el segon dietari, L'enigma, Pairolí descriu l'agonia d'un dia de tardor, discuteix els orígens d'una tragèdia de Shakespeare, rememora alguna vivència susceptible de transformar-se en categoria. Hi trobem un lector dotat d'una personalitat forjada amb anys de lentitud i de silenci: lector de llibres, però també de núvols. El que em va sobtar del tercer i últim dietari, Octubre, va ser la capacitat que mostra d'acostar-se amb curiositat i coneixement tant a la cultura com a la natura. Pocs autors d'avui poden escriure de manera convincent sobre les olors de cada estació: l'olor de terra treballada i “la fortor àcida i fresca” del bosc humit a la tardor, l'olor de pluja al juliol, l'olor de la vinya a punt de verema. Recordo Miquel Pairolí a la redacció del Diari de Barcelona, a l'Eixample, sota la llum pàl·lida dels fluorescents, a començament dels anys noranta. Enmig del tràfec, de les corredisses, de la cridòria, de l'atabalament propis d'una redacció, Miquel Pairolí es desplaçava a un ritme propi, digne, com si passegés per un camí de Quart en una tarda de primavera. Aquesta diferència de velocitat –d'actitud–, aquesta diferència de pòsit, és el que manté vius els seus llibres.