Ja ho veus, Miquel, no hi ets i no fem res més que escriure i que parlar de tu. El Facebook bull de gent que penja fotos teves i que diu que els agrades, i, al mòbil, tot són missatges o trucades que repeteixen el que tots sabem i no ens voldríem dir. Recordo aquella arpella –t'ho va semblar: no podem estar mai segurs de gaire res, Miquel–, que vas veure a la posta d'un dia de l'última setmana de novembre, passat cal Moliner. La imatge era esplèndida, però el dia era fred. Ben abrigat, vas seguir el seu vol i el seu progrés inútil, i, un cop a casa, vas tenir l'encert d'asseure't a escriure-ho i a explicar-nos que encara estàs mirant-la, mentre s'enlaira, es llença, renuncia a caçar i s'allunya amb un vol pausat –cap a on si no?– cap a la posta. Fa uns anys, escrivint sobre tu i Exploracions, un llibre teu sobre els autors més teus que els anys faran brillar en aquest cel que deixes, vaig citar Oscar Wilde perquè un dia va escriure que la crítica literària és l'única forma civilitzada d'autobiografia que existeix. I et va agradar, Miquel. Tu que eres tan civilitzat. I m'ho vas dir. Tu que has estat tan amable. I ara jo et veig també existint darrere tantes planes que has escrit: als dietaris i a les novel·les i als Tríptics d'El Punt de tants anys i a L'Escaire d'El Punt i a les Mirades en el paisatge que ens feies per la gent de Gavarres des de l'any 2002. Vas començar pel Castell de Palol, ja ho saps, aquell indret on deies que hi ha totes les coses primàries i essencials que vol la vida humana. I uns pams de terra per colgar els morts. Ara que ets amb els teus, i amb Pla i Montaigne i Lampedusa que són també els nostres i els teus, Miquel. Ja ho saps. Volant, potser, com una arpella.