No hi ha dubte que Adrián Schvarzstein, director juntament amb l'actor Sergi Estebanell, vol repetir l'espaterrant èxit del circ català aconseguit amb Circus Klezmer. Tot i que li falta ritme en algun moment central i accentuar el paper de la suposada protagonista, Maria (Eva Szwarcer), el muntatge –una reflexió volgudament neutra feta a partir d'una fotografia de Català-Roca sobre el xoc cultural entre catalans i mariners americans durant els anys 50– aconsegueix amb encert narrar el dia a dia d'un bar i ens regala moments de bon circ. Jeremías Faganel i Dídac Cano, en el paper de mariners de la sisena flota, estan esplèndids en els números individuals de perxa xinesa i el diàbolo, respectivament, i amb la banda de quatre músics liderada per Adrià Gual aconsegueixen moments de gran intensitat. Matías Macri brilla en un altre dels millors instants de l'espectacle, els equilibris amb les cadires, i en les seves dues sortides a escena amb Irene Estradé. La parella fa uns finíssims i pulcres exercicis de mà a mà. Sergi Estebanell presenta un histriònic bàrman, paper que s'anirà alternant amb Schvarzstein. El muntatge, que acaba amb la cultura americana colonitzant-nos, és ideal per passar una bona estona i rememorar vells èxits dels anys 50, però decep en allò que ha caracteritzat, curiosament, la trajectòria de Schvarzstein: la ruptura de la quarta paret i l'esperit provocador. Schvarzstein, que venia del circ Ronaldo i es va donar a conèixer a Catalunya com l'excèntric The Green Man (L'home verd), és un mestre a l'hora d'aprofitar els espais i d'arribar al públic a través de les emocions. Li falta, a Call Me Maria, només una mica més d'atreviment.